Els Estats Units van fer un esforç considerable en la dècada dels '60 per crear un sistema nuclear compacte , lleuger i autònom que pogués alimentar tota mena d'enginys per a programes espacials, militars o marins. El projecte SNAP era pioner per provar aquests mini - reactors en l'espai. La idea era minimitzar els riscos del personal de terra posant en marxa el reactor a milers de quilòmetres de distància.
Dotze hores després del llançament, el reactor nuclear va ser portat automàticament fins a la temperatura de funcionament per produir més de 600 watts de potència elèctrica. La idea era que aquesta producció es perllongués durant un any... però no va ser així.
El problema de tenir un material perillós a 1.300 quilòmetres d'altura es va posar en evidència el novembre de 1979. Una col·lisió amb algun objecte d'escombraries espacials va produir un despreniment de més de 50 peces del satèl·lit, totes elles rastrejades per la NASA. La base del satèl·lit i del reactor romanen intactes.
Després de 43 dies, la decisió d'un regulador de tensió dins de la nau però fora del reactor va fer que el motor i el reactor es paressin per sempre. Però el combustible encara és allà.
El Snap10A està ara mateix en una òrbita polar estable, és a dir, el satèl·lit passa sobre cada punt del planeta quan aquest gira sobre el seu eix. Triga una mica menys de dues hores a completar la seva òrbita. Pots veure-la en directe per aquí.
Cada tres o quatre dies la seva projecció travessa la Península Ibèrica de sud a nord. Els enginyers de la NASA calculen que l'òrbita deixarà de ser estable en uns 4.000 anys, quan el satèl·lit es desintegri i s'escampi el material radioactiu per alguna zona entre els dos pols. Encara que ja no hi serem nosaltres aquí per veure a qui li toca la loteria.
 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada