Un equip de científics xinesos ha publicat el major estudi sobre els factors de risc associats a les morts per SARS-CoV-2, el coronavirus que ja ha infectat a més de 100.000 persones al món des de la seva identificació al desembre. Hua Chen, subratlla que la meitat dels pacients analitzats presentava altres malalties, com la hipertensió (30%), la diabetis (19%) i la malaltia coronària (8%). Els seus càlculs mostren un 10% d'augment de el risc de mort a l'hospital per cada any més d'edat de la persona infectada. La mitjana d'edat dels morts és de 69 anys, enfront dels 52 anys dels supervivents.
Els autors, que publiquen els seus resultats a la revista mèdica The Lancet, creuen que les seves dades poden ajudar a identificar aviat els pacients amb pitjor pronòstic. El 2% de les persones que ha contret la malaltia ha mort, segons les xifres de l'Organització Mundial de la salut.El temps d'excreció de virus va ser de 20 dies de mitjana en els supervivents de la Covid-19, en un rang des dels vuit als 37 dies.
La dificultat per respirar va durar 13 dies en els supervivents. I, en el cas dels morts, el temps mitjà fins a la mort va ser de 18,5 dies.
El sistema immunitari és el que s'encarrega d'evitar infeccions. Però avegades pot fallar i causar enfermetats autoimmunes. El seu tractament és molt complicat i per això s'ha descobert una proteïna que regula aquestes infeccions.
El que s'ha trobat és que hi ha un regulador, una proteïna anomenada p21, que té una relació directa amb la resposta autoinmune ja que activa les cèl·lules T específiques d'aquests trastorns.
Les cèl·lules T quan hi ha algún invasor es multipliquen exageradament i això s'ha de parar. Aquest nou descobriment s'ha provat en ratolins i han vist que els símptomes es reduïen en modificar-los genèticament perquè sobreexpresen aquesta proteïna.
Encara que s'haja expressat en ratolins també es segur per als humans perquè la proteïna p21 és igual en humans. Encara que al llarg temps es vora be el que succeïx i tal vegada es podrà fer un nou fàrmac per a curar aquestes invencions.
Fa no gaire, la ciència semblava donar la raó a els qui creien en la destinació, encara que aquest no estigués escrit en els estels sinó a l'interior de les nostres cèl·lules. La seqüenciació de genomes complets ajudaria a predir què malalties podria patir una persona quan s'aproximés a la vellesa i quins hàbits hauria d'evitar per sortejar els riscos escrits en els seus gens. No obstant això, encara que l'herència té una influència important en moltes malalties, estudis recents mostren que la predicció del nostre futur va a requerir més que llegir i entendre el codi genètic.
La setmana passada, un polèmic estudip ublicat en la revista Science, afirmava que la “mala sort” explica dos terços de tot el risc de càncer en un teixit mentre que les variables genètiques i ambientals expliquen un altre terç. Ara, es diu que les variacions en el sistema immune, li deuen molt més a les experiències i a l'entorn en què s'ha viscut que a les condicions heretades. Per respondre amb èxit davant una infecció o un tumor incipient, el mecanisme de protecció de l'organisme ha de ser flexible enfront de les pressions ambientals i l'experiència vital de cada individu ho personalitza.
Els autors de l'estudi, liderats per Mark Davis, director de l'Institut d'Immunologia, Trasplantaments i Infecció , van tractar de separar la influència del genoma i la del medi ambient comparant mostres de sang de 78 parells de bessons idèntics i 27 de bessons fraternals. Els primers són fruit de la divisió d'un sol òvul que dóna lloc a dos individus i comparteixen gairebé el 100 % del genoma; els segons van sorgir de la fecundació de dos òvuls per dos espermatozoides i, encara que van néixer al mateix temps, no comparteixen més del 50 % dels seus gens, com dos germans corrents. Com tots dos tipus de bessons comparteixen el mateix espai en l'úter matern i, gairebé sempre, el mateix entorn durant la infància, estudiar-los sol considerar-se útil per separar què part de les diferències entre individus es deu a factors ambientals i quins a l'herència genètica.
Els investigadors van analitzar més de 200 paràmetres relacionats amb la resposta immune i van descobrir que el 77 % de les diferències entre bessons estaven dominades per influències no heretables, com a infeccions prèvies o la dieta, i el 58 % estaven completament determinats per aquests factors externs. A més, els autors expliquen que aquesta influència de l'ambient s'incrementa amb l'edat, un factor que reforça la idea que el sistema immune es va adaptant als problemes particulars als quals ha de fer front. “Suggerim que influències ambientals repetides, com els virus de l'herpes i altres patògens, les vacunes i els factors nutricionals poden causar canvis en les freqüències de cèl·lules immunitàries i d'altres paràmetres que, amb el temps, sobrepassen a la major part de factors heretables”, expliquen.
En l'article, Davis i els seus col·legues comenten un cas que mostra la lluita entre els recursos immunològics heretats i els que es desenvolupen amb el temps. Dues síndromes d'immunodeficiència greus es produeixen per defectes en els gens L'Iraq-4 i *MyD88. En molts casos, aquestes malalties impedeixen que l'organisme reaccioni enfront d'algunes infeccions bacterianes que acaben sent mortals, però si se sobreviu, el mal millora amb el temps. Encara que existeixen altres explicacions, els autors plantegen la possibilitat que aquesta recuperació es degui al fet que el sistema immune es rearma malgrat els defectes gràcies a una major exposició a l'entorn.
Els principals sospitosos darrere d'aquestes transformacions són l'infinitat de microbis amb els quals un ésser humà interactua al llarg de la seva vida. Nou de cada deu cèl·lules del nostre organisme pertanyen als bacteris que ens colonitzen.
Molts insectes tenen un gran impacte negatiu en els humans,ja siga per transmisons de malalties,siga per producció de plagues que malven les collites o per moltes atres qüestions.Per aixó,molts cientifics intenten diariament una solució d´aquest problemes que ens afecta pero sense l´exterminació d´aquestos insectes.
Un grup de científics de la universitat de Rockefeller va pensar que la solució d´aquest problema podria estar en el olfate d´aquestos animals,així que provaren a llevaren un gen (el gen Or83b) que és l´encarregat de l´olfate en aquestos insectes i obtengueren uns grans resultats,les mosques i els insectes en els cuals es van provar els experiments,no podien percebre una gran quantitat de olors i d´aquesta manera s´els sería mes dificil detectar als humans.
Pendent encara de comprovaments i estudis pero podria ser un gran avanç en el disseny de nous pesticides més potents.
