Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ribesgisbertm. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ribesgisbertm. Mostrar tots els missatges

diumenge, 10 de maig del 2020

La grandària dels peixos canvia en funció de la temperatura



Els peixos, per protegir-se del fred, es fan més grans i en augmentar la temperatura, es fan més xicotets, o, almenys, açò és el que es creia. Un treball ha revelat que els peixos també creixen amb la calor. El 45% de les 355 espècies analitzades (la majoria no explotades) engreixava en les aigües més calentes i el 55% disminuïa. Un altre aspecte curiós que reflecteixen els resultats és que aquesta transformació es produeix amb molta rapidesa. Si l'escalfament global de la planeta supera 1 °C i la velocitat es manté com en els últims vint anys, els peixos patiran un canvi de fins a un 40% en longitud i pes en les pròximes quatre dècades.

El treball analitza com responen els peixos en el temps i en l'espai. Les espècies dels tròpics, com cal suposar, són les més afectades. Les espècies menudes, a causa de l’augment de la temperatura, perdran envergadura mentre que les grans creixeran. Aquests extrems alteraran la cadena natural d'alimentació, tal com ho confirma Asta Audzijonyte. Els peixos més menuts, principals blancs dels depredadors, es convertiran en preses encara més vulnerables.

El canvi climàtic és una amenaça encara que els peixos siguen mòbils i puguen migrar quan les condicions no són favorables. No obstant això Beatriz Morales fa servir l'adjectiu "devastador" per a definir l'efecte del canvi global. No només és qüestió de temperatura, sinó també d'acidesa de les aigües que poden danyar la biodiversitat marina. "Quan l'aigua és més calenta pot haver-hi una alteració en la quantitat d'oxigen i diòxid de carboni dissolt. L'aigua pot ser més àcida", explica. Per prevenir aquest fet cal reduir les emissions i, també, la pesca, ja que aquesta també afecta el desenvolupament i la reproducció dels peixos.



divendres, 1 de maig del 2020

La història de tres esclaus en el Mèxic colonial narrada pels seus ossos


Van morir lluny de la seua casa, forçats a una vida de treball a l'altre costat de la mar. Després la història va oblidar els seus noms. Ara la genètica ofereix una finestra per acabar amb cinc segles de silenci sobre la trajectòria de la primera generació d'esclaus capturats a les costes d'Àfrica i traslladats a les possessions de la Corona espanyola a Amèrica.

Les anàlisis genètiques mostren que els tres compartien un llinatge del cromosoma Y, present només en els homes, freqüent a l'Àfrica subsahariana i que actualment és el més comú entre els afroamericans. La biologia molecular i la informació isotòpica han permés establir que els tres van néixer fora de Mèxic, el que, en combinació amb altres tècniques de datació, confirma que formaven part d'un dels primers grups d'esclaus africans a arribar al Virregnat de Nova Espanya.

"De moment no podem delimitar amb exactitud l'àrea de procedència; les seues poblacions d'origen podrien no existir (per haver estat desplaçades durant l'època colonial) o bé que els grups més relacionats genèticament amb ells encara no hagen estat mostrejats", explica Rodrigo Barquera, investigador del Departament d'arqueogenètica de l'Institut Max Planck i primer autor de l'estudi. "Però sabem que van néixer a l'Àfrica, van viure allà almenys fins a l'adolescència i després van ser portats com a esclaus a Amèrica, on van sofrir una gran quantitat d'abusos físics fins a la seua prematura mort, entre els 25 i els 35 anys".

Les lesions observades indiquen un treball físic excessiu (visible en les insercions musculars), abusos físics (fractures, ferides de bala, empremtes de contusions) o traumatismes que afecten la columna vertebral, a més d'anèmies i altres deficiències alimentàries.


Notícia original
Notícia relacionada 1
Notícia relacionada 2


Txernòbil afronta el seu segon desastre



La ferida atòmica se suposava tancada per sempre amb l'acer de la nova coberta col·locada sobre la central a 2016. Però durant tot aquest mes d'abril la zona ha patit els pitjors incendis que es recordaven i han destrossat l’entorn que començava a recuperar-se i encenent de nou les alarmes a la capital davant d'un possible núvol tòxic, també han augmentat els nivells de radiació, de moment sense passar del límit que comportaria un risc per a la salut.

S'han cremat més d'11.500 hectàrees. S'estima que els incendis han costat desenes de milions d’hectàrees. Han enviat uns 2.500 bombers i personal d'emergències a la zona, on segueixen actiusalguns focs que amenacen la central. El 22% de la zona d'exclusió ha cremat, segons activistes sobre el terreny. Greenpeace confirma que són els incendis més grans mai registrats a la zona d'exclusió de Txernòbil, a causa del clima anormalment calorós, sec i molt ventós. Les autoritats investiguen la crema de rostolls i també a un grup de visitants imprudents.

L'escenari de la pitjor catàstrofe nuclear del món s'ha convertit amb el pas dels anys en una àrea de conservació única que alberga molts animals i plantes difícils de trobar. Tot dins de la zona d'exclusió, una àrea amb un diàmetre irregular d'uns 30 o 40 quilòmetres, que el 1986 va quedar sentenciada a estar buida durant segles. "Queden molts punts radioactius, fins i tot fora de la zona d'exclusió", apunta des de Nova York Adam Higginbotham.



Els lloros entenen l'estadística com els bebés i els grans simis


Els lloros són capaços de predir les seues probabilitats d'obtenir una recompensa o quedar-se sense ella, després d'observar diferents classes de pistes, i obrar en conseqüència a la recerca del seu premi. Així es va dur a cap un experiment que ha mostrat aquesta classe d'intel·ligència en una espècie diferent als humans i els grans simis. La manera en què aquestes aus van resoldre les proves ho han fet similarment als bebés i algunes espècies d'homínids, entre elles els ximpanzés i els orangutans.

Van entrenar a sis lloros kea perquè associaren el color negre amb una recompensa i el color taronja amb l'absència de recompensa. Els científics van omplir dos pots transparents amb diferents percentatges d'objectes negres i taronges per donar a triar als lloros, amb els punys tancats, entre els objectes extrets d'un i altre pot. Els animals preferien el puny, sense poder veure l'objecte en el seu interior, que havia extret la peça de el pot amb una major proporció d'objectes negres, associats a la recompensa. És a dir, no es tractava que triaren el pot amb major nombre de peces amb premi, ni que evitaren el que tenia més objectes sense recompensa, sinó que mostraren predilecció pel qual més probabilitats els oferia de trobar-se amb una recompensa.

Però el més interessant, segons els autors de la feina, va arribar amb els següents experiments. En el segon d'ells, s'introduïa una barrera en els pots, sota la qual els objectes quedaven inaccessibles, mentre que, per sobre de la mateixa, el percentatge de peces amb premi variava. I una tercera prova va enfrontar a les aus a dos experimentadors diferents, després entrenar-les per observar que una d'aquestes persones era més procliu a lliurar premis que l'altra.

Els lloros van aconseguir assimilar aquestes noves dades, el primer sobre una barrera física a l'interior de el pot i el segon sobre un biaix en la conducta de les persones que tenien davant, i actuar d'acord als mateixos per seguir triant l'opció que més probabilitats de recompensa els oferia.



dimarts, 10 de març del 2020

Les tortugues marines es senten atretes per l'olor del plàstic.



No corren bons temps per a les tortugues marines, malgrat que han existit per milions d’anys i un exemplar pot arribar a un segle de vida, es troben entre els animals més afectats pel canvi climàtic i l'acidificació dels oceans, les seues closques i altres parts dels seus cossos arriben alts preus en el mercat il·legal d'espècies i l'acumulació de plàstic està provocant la mort de moltes d'elles perquè s’ennuegueno perquè queden enredades.

És freqüent que els biòlegs vegen tortugues que han ingerit grans quantitats de plàstic. Fins ara es pensava que els menjaven al confondre-ho amb preses (les meduses). Però s’ha revelat que no només els atrau la seua forma: a les tortugues marines els agrada l'olor dels plàstics. Alguns experts pensen que és una cosa que es pot donar en altres animals i no només amb les tortugues. Els resultats d'aquesta revelació es basen en un experiment realitzat en una piscina de laboratori amb tortugues babaua. Van utilitzar 15 exemplars joves, als què havien alimentat en captivitat durant cinc mesos. A través d'unes pipetes, van exposar a les tortugues a diferents olors i van gravar les seues reaccions.

Les proves es van fer amb olor de aigua purificada (desionitzada), amb plàstic net i amb menjar de tortuga (com peixos i gambes). Durant l'experiment, els animals no van ingerir cap tipus de plàstic i després de l'estudi els van portar a l'oceà. Els descobriment va ser que aquestes tortugues reaccionaven als olors dels plàstic de la mateixa manera que ho fan amb el menjar, per tant, es suposa que no només es senten atretes al plàstic per la seua forma semblant al seu aliment, sinó també pel olor.

Notícia original
Notícia relacionada 1
Notícia relacionada 2

diumenge, 23 de febrer del 2020

Un nou tipus d'aurora a la frontera amb l'espai exterior


Una col·laboració entre aficionats a la fotografia i astrofísics finlandesos ha permès identificar una nova forma d'aurora boreal que dibuixa patrons similars a el de les dunes de l’arena. La troballa ha estat localitzat en una regió de l'atmosfera poc estudiada fins ara: la mesopausa.

El descobriment de les dunes boreals va començar quan Minna Palmroth va ser convidada a participar en un grup de Facebook d'aficionats a les aurores, per respondre a preguntes sobre l'origen de les diferents variants d'aquest fenomen. L'experiència la va portar a escriure un llibre i, com a part de el projecte, va demanar als membres d'aquest grup que capturaren imatges amb formes poc habituals i li les enviaren i entre elles va aparèixer un patró desconegut en la literatura científica.

Aquest nou tipus d'aurora va ser identificat en una regió en la qual l'atmosfera és elèctricament neutra, es tracta d'un entorn difícil per als satèl·lits i altres instruments espacials, per això es tracta d’un dels llocs menys estudiats del nostre planeta. Les dunes boreals van ser fotografiades a Laitila i Ruovesi, en Finlàndia.

Els investigadors van identificar les estrelles darrere de les emissions i les van utilitzar com a punt de referència, a partir dels seus angles i elevacions, van poder calcular l'altitud i l'extensió del fenomen, situat exactament en la ignorosfera (mesopausa).


El pèl creix indefinidament?

turquia pelo

El pèl és igual en els humans i en els altres animals que el tenen, no es produeix en cap cas un creixement continu. El pèl creix per cicles, cada pèl és una unitat biològica independent i cadascun d'ells té un període on el fol·licle pilós va generant queratina i el pèl creix. Després d'aquest període ve un altre a què anomenem de latència i en què el pèl deixa de créixer però no cau i, finalment, hi ha un tercer període que és el de caiguda. Aquests períodes són molt diferents en els humans i en els animals, fins i tot en una sola persona depenent de la zona de el cos, per exemple, en les aixelles mai et creixerà fins als genolls, i és que el període de creixement dels tipus de pèl és molt diferent.

Una persona normal té en cada moment el 98% de tots els pèls en període de creixement. I aquest període de creixement varia entre les persones pel que pot durar entre tres i deu anys, després d'aquest moment arriba a la fase de repòs i finalment, cau, quan aquest cau comença a créixer un altre amb el mateix procés.

Un aspecte que afecta el creixement dels cabells, a més d'algunes malalties i consum d'alguns fàrmacs, és l'edat. Amb l'edat, la velocitat de creixement disminueix i creix més lentament i, a més, alguns pèls que cauen ja no són substituïts per un de nou, és a dir, anem perdent pèls fet que suposa que tinguem cada vegada menor densitat capil·lar. En això últim influeixen la genètica, l'alimentació i també alguns factors climàtics.



dissabte, 22 de febrer del 2020

Els borinots aprenen a distingir objectes pel tacte



Cent vint-i-huit borinots escollits de cinc colònies diferents al Regne Unit van ser entrenats a la Universitat Queen Mary de Londres per aprendre a reconèixer en la foscor, només pel tacte, objectes que havien vist prèviament. I ho aconsegueixen amb un milió de neurones (les persones tenim al voltant de 100.000 milions).

Aquesta capacitat, comú en els éssers humans però que en el regne animal només es pensava que tenien els primats, les rates, els dofins i una espècie de peix s'anomena 'reconeixement intramodal d'objectes' o 'integració sensorial intramodal' i bàsicament consisteix en la capacitat d'imaginar un objecte només pel tacte, sense necessitat de veure’l.

Els científics van entrenar a aquests insectes per distingir objectes de forma quadrada i esferes utilitzant com a ganxo o recompensa aigua ensucrada. Van comprovar els seus avenços sotmetent-los a les mateixes proves amb llum i foscor.

El següent serà investigar si altres famílies d'insectes són capaços de demostrar la capacitat del reconeixement intramodal d'objectes. Si es descobrira que això és una habilitat generalitzada entre els insectes, es podria concloure que tenen la capacitat d'imaginar objectes. Alternativament, una comparació amb altres insectes podria revelar que és una habilitat única que pertany a insectes intel·ligents com els borinots.




ÉS SEGUR QUE LA MATÈRIA FOSCA EXISTEIX?




Hi ha evidència de l'existència de la matèria fosca des de fa aproximadament 100 anys. La prova més clara de la seua existència va arribar amb els estudis de l'astrofísica nord-americana Vera Rubin sobre els moviments de les galàxies espirals, per entendre el que significa el treball de Vera Rubin has de saber que coneixem la relació entre la massa que contenen les galàxies i la llum que produeixen, això vol dir que podem calcular quanta massa conté una galàxia gràcies a la llum que ens arriba d'ella o estudiant la seua velocitat de rotació. El que va observar Vera és que les dades que obtenia gràcies a aquesta relació, no quadraven i es necessitava molta més massa que la visible per justificar la velocitat a la qual giraven les galàxies i, per això, es va afirmar l'existència de matèria fosca.

És a dir, les observacions que obtenim de l'univers no són possibles només amb la matèria que coneixem. Per això deduïm que hi ha d'haver alguna cosa més, alguna cosa al que hem anomenat matèria fosca. Encara que el seu nom hauria de ser matèria transparent perquè, almenys de moment, no podem veure-la. Sabem que hi és i detectem com es comporta, però no podem veure-la ni descriure-la i la realitat és que no tenim ni idea del que és. Probablement té massa perquè el que detectem sembla provocat per la presència de massa. També, tota l'evidència és gravitacional per això sabem que l'afecta la gravetat i que no emet ni absorbeix llum. I, per ara, no hem vist matèria fosca interactuant amb cap tipus de matèria normal.

El més natural des del nostre punt de vista és pensar que la matèria fosca, a l'igual que la matèria normal, està formada per partícules. Així és com entenem l'univers: format per partícules que interaccionen unes amb les altres. Si la matèria fosca formara part d'un sector fosc que existeix en paral·lel a el nostre, no hi ha cap raó per pensar que no puga formar estructures com les que forma la matèria normal que veiem. Però per ara no tenim manera de comprovar si això és així o no perquè la matèria fosca, si interactua amb nosaltres ho fa de forma molt dèbil. Actualment, hi ha en marxa molts experiments de diversos tipus per intentar veure-la: observació directa, indirecta i el seu estudi en col·lisions de partícules.



dimecres, 29 de gener del 2020

Per què la nostra galàxia té forma d'espiral?


 

Hi ha dos tipus de galàxies: espiral i elíptica. Quan l'univers era més jove, hi havia més galaxies espirals que elíptiques, ara que l'univers és més vell, les galàxies van transformant-se en el·líptiques per processos interns que anomenem seculars.


Per entendre per què tenen aquesta forma cal saber que una galàxia està composta per estrelles, núvols de gas i pols i matèria fosca. Aquesta composició la podem considerar com un fluid, és a dir, les galàxies es comporten com un fluid. Quan les galàxies evolucionen i es fan cada vegada més grans, aquesta velocitat de rotació es va perdent per moviments de fricció. I per tant,, les velocitats aleatòries dominen i les galàxies es fan més el·líptiques, es distorsiona aquest moviment tan ordenat.


Els xocs entre galàxies també destrueixen la forma espiral de les galàxies. En general les galàxies el·líptiques són velles i ja han deixat de formar estrelles i les galàxies espirals encara conserven moltes estrelles joves i fins i tot segueixen formant estrelles noves, com passa a la Via Làctia.




Notícia original

Notícia relacionada 1
Notícia relacionada 2









dimarts, 10 de desembre del 2019

L'avespa que manipula y mata per a reproduir-se

 

La larva de la Bassettia pallida es desenvolupa dins d'una agalla que fa l'avespa mare sobre una rama de roble i ahí dins la larva es desenvolupa fins que creix i està preparada per a eixir.

La Euderus set és una avispa que pon els seus ous dins de les agalles de la Bassettia pallida quan aquesta encara està dins desenvolupant-se, amb la presència del paràsit, el ritme de creixement de la larva s'accelera i quan aquesta està preparada per a eixir, comença fer un forat i mor amb el cap taponant l'eixida de la seua pròpia galeria. És la llum verda perquè la vespa paràsita comence a devorar dels peus al cap per prendre possessió de l'espai i eixir per el seu lloc. Al ser més xicoteta que les seues víctimes, l'orifici creat és suficient.

Notícia original

Notícia relacionada 1

Notícia relacionada 2



divendres, 8 de novembre del 2019

Saturn supera Júpiter i es converteix en el planeta amb més llunes: 82




Han decobert 20 satèl·lits nous a Saturn descoberts pel telescopi Subaru situat al volcà Mauna Kea de Hawaii, aquest es situa en el top 1 de planetes del sistema solar que més llunes tenen, amb 82 llunes. Abans hi era Júpiter amb 79 satèl·lits naturals al seu voltant.

Les noves llunes descobertes tenen aproximadament 5 quilòmetres de diàmetre, d’ixes 20, hi ha 17 que es mouen en una òrbita inversa a la rotació de Saturn del seu eix de rotació, aquests 20 satèl·lits tarden entre 2 anys i 3 anys en orbitar-lo, depén de la proximitat al planeta, segons un estudi les òrbites poden revelar el seu origen i donar informació sobre les condicions en Saturn.