El calfament global és capaç de provocar efectes geofísics curiosos i destacats.Un d’ells sèstà detectant a Islàndia.
Una recent investigació ha revelat que l’escorça terrestre situada baix la superfície de Islàndia s’està descomprimint a mesura que es redueix la capa de gel el pes del qual la comprimiria cap avall.
Aquesta Reducció es deu en gran part al derretiment progressiu dels casquets de gel de la illa , provocada pel calentament global.
L’actual ascens de la superfície de Islàndia coincideix clarament en una fase de escalfament global que va començar fa uns 30 anys provocant el desgel dels glaciars de l’illa.
Alguns dels investigadors han quedat sorpresos al veure que que la superfície del cente i sud d’Islàndia estava ascendint un 35 mm per any.
El pròxim pas de l’equip és analitzar les dades del ascens de la superfície per averiguar quina es la variació estacional , a mesura que els casquets creixen durant l’hivern i es derreteixen a l’estiu.
(Aquest receptor GPS forma part de la xarxa islandesa de 62 Dispositius de este Tipus que a els geocientífics estan utilitzant per detectar Moviments de l'Escorça islandesa tan petits com 1 mil·límetre a l'any.)
Els dos hemisferis de Mart són més diferents entre si que entre els de qualsevol altre planeta del nostre sistema solar. L'hemisferi nord està caracteritzat per terres baixes planes i no volcàniques, mentre que a l'hemisferi sud s'estenen les terres altes esquitxades per incomptables volcans. Encara abunden i s'han discutit molt les teories i conjectures sobre l'origen d'aquesta dicotomia marciana, existeixen molt poques respostes definitives. Uns geofísics proposen ara una nova explicació.
s’ha arribat a la conclusió que un gran cos celeste va poder impactar contra el pol sud marcià en una època primerenca de la història del sistema solar. La seva simulació mostra que aquest impacte va generar tanta energia que va crear un oceà de magma, el qual s'hauria estès al llarg de l'actual hemisferi sud. El cos celeste que va xocar contra Mart havia de tenir almenys una desena part de la massa del planeta vermell, per tal de poder desencadenar suficient energia per crear aquest oceà de magma. La roca fosa acabar solidificant i formant les terres altes muntanyoses que integren avui l'hemisferi sud de Mart.
En la seva simulació, els investigadors van assumir que el cos celeste colisionante estava format en gran mesura per ferro, que tenia un radi d'almenys 1.600 quilòmetres, i que va xocar contra Mart a una velocitat de 5 quilòmetres per segon. S'estima que el cataclisme va posar succeir entre 4 i 15 milions d'anys després de la formació del planeta vermell. L'escorça de Mart va haver de ser molt prima en aquest moment. I sota la superfície s'amagava un interior líquid.
Mart té dos hemisferis molt diferents pel seu aspecte: les terres baixes de l'hemisferi nord contrasten amb les terres altes volcàniques (regions grogues i vermelles) de l'hemisferi sud. Un impacte gegant en el pol sud va poder ser la raó per a això.
Quan l'objecte va impactar, va afegir més massa a Mart, especialment ferro. Però la simulació també va indicar que la col·lisió va desencadenar una activitat volcànica intensa.
En el model, els investigadors van trobar que aquesta activitat a Mart va cessar fa al voltant de 3.500 milions d'anys. Des de llavors, no hauria d'haver existit activitat volcànica significativa, i el camp magnètic del planeta hauria essencialment desaparegut. Totes dues coses concorden amb les observacions i mesuraments fets a Mart per successives missions; l'activitat volcànica marciana ha estat essencialment inexistent des de fa molts milions d'anys, i el camp magnètic del planeta amb prou feines mereix ser anomenat així pel minso que és.
Fa 13 milions d'anys, durant el Miocè Mitjà, van coexistir en un mateix hàbitat pantanós de l'Amazònia peruana, al nord-est del país, set espècies diferents de cocodril. Així ho revela una investigació publicada a la revista Proceedings of the Royal Society B a càrrec d'investigadors dels Estats Units, França, Perú i Holanda.
Es tracta de la troballa del major nombre d'espècies de cocodrils coexistents en un mateix lloc en qualsevol moment en la història de la Terra, probablement a causa de l'existència de fonts d'aliment abundants, que en l'actualitat només formen una petita part de la dieta del cocodril, com cloïsses i cargols.
Les set espècies de cocodrils, tres d'elles noves per a la ciència, van ser trobades en una àrea de 20 metres quadrats
Abans que es formés aquesta conca, fa uns 10,5 milions d'anys, l'entorn estava compost per un sistema d'aiguamolls enorme, ple de llacs, badies, pantans i rius les aigües desembocaven al nord, cap al Carib, en lloc de l'actual patró de flux del riu Amazones cap a l'est, l'oceà Atlàntic.
Com expliquen els investigadors, encapçalats per Rodolfo Sales-Gismondi, de la Universitat de Montpeller (França) i el Museu d'Història Natural de la Universitat Nacional de Sant Marc (Perú), conèixer el tipus de vida que existia en aquest moment és crucial per entendre la història i els orígens de la biodiversitat amazònica moderna. No obstant això, tot i que els fòssils d'invertebrats, com mol·luscs i crustacis, són abundants en els jaciments amazònics, l'evidència de vertebrats diferents dels peixos ha estat escassa.
Avui en dia, habiten en tota la conca de l'Amazones sis espècies de cocodril, encara que només tres coexisteixen en una mateixa zona
Una espècie rara
D'altra banda, el descobriment de Gnatusuchus pebasensis, una de les tres noves espècies de cocodrils descrites, registra una especialització tròfica i morfologia craniana desconegudes per a aquest grup. Segons la investigadora, Gnatusuchus "va modificar moltes de les característiques morfològiques arquetípiques dels cocodrils convertint-se en una de les espècies de cocodrils més rares que han estat descobertes en el món". Va desenvolupar un musell en forma de pala adequat per assolir cloïsses i altres mol·luscs.
El Miocè mitjà, època a la qual pertany aquesta nova fauna, representa el moment previ a la configuració de l'Amazònia moderna. En aquest sentit, "aquest descobriment és crucial per entendre l'evolució de les faunes distribuïdes avui en dia a la regió amazònica". La nova investigació suggereix que amb la creació del sistema fluvial de l'Amazones les poblacions de mol·luscs disminuir i es van extingir espècies de cocodril.
Avui en dia, habiten en tota la conca de l'Amazones sis espècies de cocodril, encara que només tres coexisteixen en una mateixa zona i poques vegades comparteixen el mateix hàbitat. Això suposa un gran contrast amb els seus set famílies antigues, que van ser capaços de conviure alhora en un mateix lloc.
Uns Científics portuguesos van descobrir diversos ossos fòssils a Portugal pertanyents a un dinosaure.Una primera aproximació taxonòmica va fer creure als científics que es tractava de l'espècie de terópode Torvosaurus tanneri , trobat anteriorment a Amèrica del Nord .
En comparar més detingudament la tíbia , la mandíbula superior , les dents i les vèrtebres parcials de la cua amb el dinosaure americà , els investigadors asseguren que es tracta d'una nova espècie que han anomenat Torvosaurus gurneyi .
A primera vista , la principal diferència entre el Torvosaurus americà i l'europeu és el nombre de dents del maxil · lar superior . Les espècie americana Torvosaurus tanneri té més d'11 dents , mentre que l'europea té menys . . No obstant això , les plaques interdentals En el primer , aquestes plaques s'estenen al marge de la mandíbula i el seu contorn és subrectangular . En l'exemplar trobat a Portugal , les plaques interdentals es desenvolupen molt per sobre del plaques interdentals i són subpentagonales .
Podria arribar als 10 metres de llarg , tot al voltant de 4 o 5 tones i el seu crani mesuraria uns 115 cm . Es converteix en la segona espècie identificada d' Torvosaurus.T . gurneyi era un animal carnívor , amb dents en forma fulla de fins a 10 cm de llarg . Segons els científics , el més probable és que fos un superdepredador.No és el major dinosaure depredador que es coneix .
"Pel que fa a les seves preses , és raonable imaginar que aquest teròpode caçava grans dinosaures herbívors
Un virus reviu despres de 30.000 anys congelat a Siberia
Un Grup d'investigadors ha trobat el virus més gran de la història : Pithovirus sibericum ( mesura 1,5 μ de longitud ) . Ha estat 30.000 anys sota el gel de Sibèria i acaba de ser reactivat en un laboratori .
Encara que es trobava a 30 metres de profunditat entre les capes gelades de la tundra siberiana , conegudes com ' permafrost ' , allunyat de la llum i de l'oxigen , el seu material genètic s'ha mantingut en perfecte estat de conservació .
Pithovirus ha estat latent durant, almenys , 30.000 anys , fins que els científics que l'han rescatat utilitzar amebes - un organisme unicel • lular - per comprovar si encara podia comportar-se amb normalitat .
Durant les 12 hores següents a la seva reactivació , « el virus es va introduir en l'ameba i es va multiplicar centenars de vegades . L'ameba va morir per trencament [ denominat cicle lític ] i va aparèixer una nova generació de virus »
L'escalfament global contribueix a que poc a poc es fongui el gel de les capes superficials del permafrost , així que cada any es van desenterrant microorganismes , alguns desconeguts .
Investigadors del grup de Biologia Cel • lular de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) han identificat, per primera vegada, un mecanisme fisiològic que intervé en el procés d'envelliment irreversible de les cèl • lules mare musculars en organismes d'edat molt avançada.
En concret, els científics han descobert que les cèl • lules mare dels músculs de ratolins geriàtrics (de 20 a 24 mesos d'edat) perden la seva capacitat regenerativa causa de l'activació d'una via de senyalització associada a la senescència cel • lular, per la qual aquestes cèl • lules perden igualment la seva capacitat per dividir-se.
Així, processos similars poden participar també en la degeneració muscular associada a l'envelliment avançat en humans. Els resultats d'aquest estudi s'han publicat aquesta setmana a la revista Nature.
Les cèl • lules satèl • lit geriàtriques pateixen canvis intrínsecs que són irreversibles i que porten a aquestes cèl • lules a transitar d'un estat latent o quiescent, a un estat en el qual el creixement i l'expansió ja no són possibles.
Ja que la mateixa via de senyalització està desregulada en cèl • lules humanes geriàtriques, aquests recents troballes proporcionen una base per atenuar la pèrdua de capacitat regenerativa del múscul en persones d'edat molt avançada, de manera que s'allargaria la longevitat de les cèl • lules musculars de les persones ancianes
Essencial perquè un gen protegeix de l'infart de miocardi
Membres del Centre d'Investigació Biomèdica en Xarxa (CIBERobn, han descobert que la dieta mediterrània és clau perquè un nou gen, el MLXIPL (Max-like protein X interacting protein-like), relacionat amb els triglicèrids, protegeixi davant la hipertrigliceridèmia i l'infart de miocardi.
avanç molt significatiu per a la nutrigenètica en identificar un nou marcador genètic, que permetrà dissenyar dietes més personalitzades per a la prevenció cardiovascular.
El MLXIPL com un nou gen candidat associat amb les concentracions de triglicèrids en humans, l'associació d'aquest gen amb les concentracions de triglicèrids es podria modular amb la dieta mediterrània. És més, van postular que aquest gen s'associaria no només amb triglicèrids, sinó també amb esdeveniments cardiovasculars.
Més tard es van realitzar uns estudis mitjançant les dietes on les persones que respectaven la dieta mediterrània tenien un menor percentatge d'infarts.
Aquest descobriment és molt rellevant perquè a més d'ajudar-nos a conèixer els mecanismes pels quals la dieta mediterrània pot exercir els seus efectes protectors a nivell general, ens ha permès identificar un grup de persones que per la seva genotip en el gen MLXIPL es beneficien molt més en seguir una dieta mediterrània, especialment pel que fa a la protecció enfront l'infart de miocardi.
Perquè ja no existeixen rèptils terrestres tan grans com els dinosaures ?
El professor Antonio Ruiz de Elvira , catedràtic de Física Aplicada a la Universitat d'Alcalá , explica que el problema és tèrmic . Tots els éssers vius hem de expulsar al exterior la calor generada en el metabolisme , en el funcionament dels músculs i en els corrents nervioses . La calor és una energia , que només pot sortir per la superfície del cos .
Al cos s’ha de mantenir una temperatura constant, els animals grans han de perdre calor en excés a la superfície de què disposen fet pel qual són més grans , hi ha mamífers que al expulsar calor al exterior els provoca una major rapidesa en els seus moviments. .Un saure no necessita mantenir una temperatura fixa dins del seu cos , sinó que s'adapta a la de l'exterior , i fet que provoca que la grandària dels anteriors dinosaures fora major.
I , per què créixer ? És una conseqüència de la realimentació no lineal dels éssers vius . Els dinosaures van créixer fins que el seu esquelet ja no els podia suportar . Mentre a la terra habitaven els dinosaures els mamífers no van tindre l’oportunitat de evolucionar juntament amb la seua estatura . Avui en dia passa el cas contrari els rèptils no poden experimentar canvis en el seu tamany perquè habitem els mamífers , però possiblement si desapareguérem experimentaríem canvis , com els mamífers quan habitaven els dinosaures.
Possiblement també el tamany tinga que veurer amb l’oxigen que hi ha a la terra , ja que amb un exés d’oxigen els dinosaures també tenien major grandària. Una altra causa pot ser la de l’adaptació a la forma de vida que junt aquesta experimenten canvis fissics per adaptar-se millor.
Científics descobreixen neutrins d’energia (partícules viatgeres intergalactiques) mai vists al pol sud , per a fer-ho gastaren un taladre que penetren 1,5 milles de la superfície de l’antàrtida , la qual pot tindre fins 4 km d’espessor.
Els neutrins són particúles subatòmiques que poden traspassar la matèria com fantasmes , ho fan gràcies a que careixen de càrrega elèctrica , fet pel qual no son atragudes per les forces electromagnètiques d’altres cossos com ocurrix amb electrons i protons.
Aquestesparticules procedeixen de les reaccions nuclears de les estrelles , el sol per exemple projecta la majoria de neutrins que arriben a la terra .
El detector de neutrins detecta una ona quan aquestes partícules superen la velocitat de la llum , i aquesta es manifesta formant un flash blavenc , i pot ser vist utilitzant uns detectors molt sensibles.
És interessant el llarg recorregut que han tingut que fer aquestes partícules fins arribar al gel dels pols.
Aquestes partícules viatjen mes ràpidament que la llum quan viatja per la matèria , però menys quan viatja a través del ‘buit’
Una investigació recent s'ha analitzat la supervivència de certs microbis en el gel , i els sorprenents resultats revelen com microorganismes d'aquesta classe , o altres comparables a aquests , poden perdurar avui en dia , ensopits però no morts , en el permafrost antic de les zones més fredes de la Terra i fins i tot en el gel marcià . Entre aquesta matèria , pot haver microorganismes sumits en un estat de letargia extrem , capaços de " ressuscitar" després de milers o fins i tot milions d'anys.
Els microbis es componen de macromolècules que , fins i tot si estan congelades a temperatures com les que hi ha a les zones fredes de la Terra , tendeixen a experimentar un procés de descomposició . Hi ha diverses reaccions espontànies que poden provocar danys a l'ADN . Si l’ADN es va trencant en trossos obtindrem un cadàver , però contra aquest pronòstic els científics han estat capaços de microbis sepultats al gel.
Com és possible que els microbis sobrevisquin durant aquests llargs períodes a la congelació ?
La supervivència de microorganismes en glaceres i en el permafrost s'ha atribuint a la capacitat de perdurar en un estat latent , metabòlicament inert . Aquesta explicació resulta insuficient si es tenen en compte els nivells ambientals normals de radiacions ionitzants que , després de milers d'anys , causen danys severs a l'ADN d'aquests microbis .
Per poder sobreviure tant de temps , no n'hi ha prou que el microorganisme romangui en estat de metabolisme lent . Al marge del seu estat fisiològic , si la seva maquinària natural de reparació de l'ADN està detinguda o massa alentida , un organisme acumularà danys a l'ADN que el conduiran a la mort cel • lular.
Els científics del Museu d'Història Natural d'Utah han descobrit una nova espècie de tiranosaure el qual l’han anomenat el rei del gore , aquest va ser el dinosaure més temible del seu temps en el territori que avui coneixem com Amèrica del Nord . Pensen que té una relació directa amb l’anomenat tiranosaure rex.
Segons Irmis , els fòssils descoberts pertanyen a una data molt propera als 80 milions d' anys . Sabem això perquè les capes geològiques , de les cendres volcàniques que es van trobar just per sobre i per sota de l'estrat on era l'esquelet , han estat datats radioisotópicament
Aquestes dades converteix aquest tiranosaure en el més antic que es coneix . Unes característiques que el convertien en un depredador infal • lible era l'àmplia amplada de la part posterior del seu cap, que li permetia veure amb un camp de visió en superposició, la seva dentadura i els seus 8 metres de llarg i les seues 2’5 tones de pes.
L’actual ascens de la superfície de Islàndia coincideix clarament en una fase de escalfament global que va començar fa uns 30 anys provocant el desgel dels glaciars de l’illa.
