Una nova espècie invasora al Delta de l'Ebre

El cranc blau, Callinectes sapidus (Rathbun, 1896) és una espècie de la família dels portúnidos, originària dels estuaris i costes atlàntiques americanes, des de Canadà fins al nord d'Argentina. Es tracta d'una espècie de gran interès comercial que durant el segle XX s'ha introduït en algunes localitats costaneres d'Europa i en aigües del Japó.

A la Mediterrània, s'han establert poblacions del cranc blau en algunes zones de les seves costes orientals.Recentment, dos investigadors de l'IRTA a Sant Carles de la Ràpita, Diego Castejón i Guillermo Guerao, han publicat un treball on aporten informació referent a diversos crancs blaus capturats en diverses localitats del Delta de l'Ebre.I en el que hi ha dades que indiquen que l'individu pot estar colonitzant aquesta zona ja que te les condicions óptimes per al seu establiment, al ser una espècie eurihalina i euriterma, es resistent als canvis de salinitat i temperatua, aportant-li certa ventatja.

Es tracta d'una espècie omnívora de grans dimensions que s'alimenta principalment de mol·luscs, crustacis, anèl·lids, petits peixos i matèria vegetal.

En aquesta zona, d'alt valor ecològic i econòmic, no és la primera vegada que s'ha detectat la presència d'un cranc marí invasor: fa un any, es va difondre la notícia de l'establiment de Dyspanopeus sayi a la badia dels Alfacs. En aquesta zona, el cranc blau podria competir amb altres espècies de crancs. Però la seva pesca aportaria beneficis als pescadors del Delta.

Notícia relacionada 1: Dyspanopeus sayi: Un nou cranc marí invasor arriba al Delta de l'Ebre.
Notícia relacionada 2: La pesca del carranc exòtic s'obrirà sense quota ni talla mínima per a controlar-lo y erradicar-lo.

Notícia original

Nous indicis de que fou un cometa i no un asteroide el que va fer desaparèixer als dinosaures

Fa 66 milions d'anys, va ocórrer una catàstrofe que va extingir els dinosaures.
La majoria dels científics creu que el culpable directe o indirecte d'aquesta aniquilació va ser un asteroide.

Els professors Jason Moore i Mukul Sharma, del Departament de Geociències del Dartmouth College a Hanover, New Hampshire, Estats Units, discrepen, argumentant que fou un cometa i no un asteoride el que provocà la desaparició.

La teoria que l'impacte d'un asteroide va causar l'extinció, va començar amb descobriments fets pels físics Luis Álvarez i Walter Álvarez, pare i fill. El 1980, tots dos van identificar concentracions extremadament altes d'un element químic, l'iridi, en una capa de roca coneguda com límit Cretaci-Paleogen.

Tot i que l'iridi és rar en l'escorça terrestre, és un element comú en cossos rocosos provinents de l'espai, com per exemple els asteroides. Els Álvarez van sugerir que fou un asteroide perquè havien trobat grans quantitas d'iridi per tot el món en aquesta capa del Límit. El debat científic al voltant d'aquesta teoria no va cessar fins a 2010, quan un panell de 41 científics va publicar un informe en suport de la teoria dels Alvarez i la confirmava.

Moore i Sharma coincideixen amb els Álvarez en el lloc de l'impacte però no en l'objecte que el causà.

Els cometes tenen en la seva composició un percentatge d'iridi i osmi menor que el dels asteroides, però a causa de les altes velocitats a les que viatgen, poden tenir prou energia per crear un cràter de 180 quilòmetres de diàmetre. Sovint, els cometes viatgen molt més ràpid que els asteroides, pel que tenen més energia d'impacte, encara que a causa d'estar formats en gran part per gel, no alberguen tant iridi o osmi.

Notícia relacionada 1: L'extinció dels dinosaures sí que coincideix amb la caiguda d'un objecte còsmic a la Terra.
Notícia relacionada 2: L'impacte d'un meteorit a Russia causa certs ferits.

Notícia original

Detecten un antic microcontinent sota l'Oceà Índic.

Un equip de científics ha trobat proves d'un antic microcontinent sepultat sota l'Oceà Índic. L'antic continent s'estén per més de 1.500 km des de les illes Seychelles fins a l'illa de Maurici, i conté roques de fins a 2.000 milions d'anys d'antiguitat, més antigues que el propi oceà.

L'equip d'investigació de la Universitat d'Oslo a Noruega i la de Liverpool al Regne Unit, considera que aquest microcontinent, anomenat Mauritia, es va separar de Madagascar i l'Índia fa entre 61 i 83 milions anys com una massa de terra aïllada dels continents que envolten l'Oceà Índic.


Usant tècniques de processament de dades geofísiques, els investigadors van poder identificar àrees on l'escorça sota el fons marí té fins a 30 quilòmetres o més de gruix, un gruix igual al de l'escorça continental i superior al de l'escorça oceànica.

L'anàlisi de grans de sorra de platges de Maurici, una illa volcànica situada a uns 900 quilòmetres a l'est de Madagascar, ha revelat que la sorra conté diminuts cristalls de zircó, un mineral normalment associat amb l'escorça continental i que tenen una antiguitat d'entre 660.000.000 i 2.000 milions d'anys.


Notícia original

Notícia relacionada 1: Terratrèmols fruit de l'activitat humana.
Notícia relacionada 2: Una gigantesca orgía volcànica va donar pas als dinosaures.

L'extinció dels dinosaures coincideix amb la caiguda d'un objecte còsmic a la Terra

Encara que sembla raonable que la col·lisió d'un asteroide o cometa contra la Terra fou la causa principal de la desaparició dels dinosaures, en els últims anys s'ha mantingut un fort debat sobre si realment va ser així. A causa d'això, s'han estudiat altres causes per aquesta gran extinció, com un canvi climàtic o una activitat volcànica descomunal, les quals, també podrien ser una mera causa.

En un intent de resoldre l'enigma, un equip de científics del Centre de geocronologia de Berkeley (BGC), la Universitat de Califòrnia a Berkeley i universitats dels Països Baixos i del Regne Unit, han determinat les dates més precises aconseguides fins ara sobre la extinció dels dinosaures i sobre el colossal impacte meteorític que va esdevenir en la mateixa època.


Les dates respectives estan ara tan a prop l'una de l'altra, que l'equip de científics creu que el cometa o asteroide va ser el que va extingir els dinosaures, encara que això no contradiu la hipòtesi que quan es va produir l'impacte, aquestes bèsties que van arribar a dominar el món, no travessaven el seu millor moment sinó que estaven en decadència.



Les noves dates aclareixen la confusió que ha regnat durant molt temps sobre si l'impacte va ocórrer abans o després de l'extinció. La nova data per l'impacte, fa 66.038.000 anys, és essencialment la mateixa que la data de l'extinció, pel que sembla clar que ambdós esdeveniments van coincidir.

L'extinció dels dinosaures va ser vinculada per primera vegada a l'impacte d'un cometa o d'un asteroide el 1980, pel ja mort premi Nobel Luis Álvarez, de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, i el seu fill Walter, qui és ara professor emèrit de ciències de la terra i planetàries en aquesta mateixa universitat.


Un cràter d'uns 180 quilòmetres de diàmetre (unes 110 milles) a la costa de Yucatán, Mèxic, sembla ser el resultat d'aquest impacte. Anomenat Chicxulub, el cràter va haver de ser excavat per un objecte d'uns 10 quilòmetres de diàmetre (unes 6 milles).

Notícia original

Notícia relacionada 1: un asteroide podria impactar contra la Terra al 2029
Notícia relacionada 2: els dinosaures dominaren la Terra gràcies a una era de megavolcans

El Carib va patir un gran tsunami fa tres mil·lennis

Un anàlisi detallada de sediments de l'illa caribenya de Bonaire ha permès obtenir proves convincents de que aquesta va patir l'impacte d'una onada gegant fa uns 3.300 anys, encara que no existeixen registres històrics de l'embat de tsunamis en aquesta illa.

Les conseqüències que va tenir aquest tsunami sobre l'illa són molt interessants. Els sediments estudiats per l'equip de Max Engel, de la Universitat de Colònia a Alemanya, suggereixen que aquest tsunami va canviar per complet l'ecosistema costaner i els patrons de sedimentació d'aquesta zona.

Aquest esdeveniment catastròfic va tenir repercussions ecològiques a llarg termini. El tsunami va fer que es formés una barrera de restes de corall que va separar una antiga badia de la mar oberta i la va convertir en una llacuna molt salina, que encara existeix actualment.

Cal realitzar en tot el Carib altres investigacions sobre la geologia dels tsunamis, usant dipòsits de sediments l'antiguitat del quals estiguin ben establertes, per reconstruir patrons fiables de magnitud, freqüència i distribució espacial dels tsunamis a la regió.

Notícia original

Notícia relacionada 1: seisme de 8.0 graus va generar un tsunami contra les illes Salomón

Notícia relacionada 2: lorca soles ha rebut 800 dels 1600 milions d'euros necessaris per a la seva recuperació

La serra de Peracalç es mou fins a tres mil·límetres cada any

Un ampli sector de la serra de Peracalç, a Lleida (Espanya), format per un conjunt de roques rígides d'uns 250 metres de gruix i uns 4,5 km^2  d'extensió, llisca sobre roques molt més plàstiques, provocant grans trencaments que desplacen lateralment una massa d'uns 900 hectòmetres cúbics en direcció nord. 

El fenomen es produeix des de fa almenys 45.000 anys, a una velocitat mitjana d'entre un i tres mil·límetres cada any. Actualment, els processos més actius de la serra de Peracalç tenen lloc a la part més alta (1.400 m), on són visibles escletxes quilomètriques, que tenen desenes de metres d'amplada.

Els moviments en massa, que ocurreixen a la serra de Peracalç, es produeixen per efecte de la gravetat i es produeixen a gran escala, ja que al seu interior hi ha roques evaporítiques que tenen la capacitat de fluir i es dissolen amb molta facilitat. 

Els materials que intervenen poden ser tant roca, com sòl i el mecanisme de desplaçament és molt divers, des de la caiguda lliure fins al moviment lent de tota una muntanya.
Ixos moviments son importants ja que faciliten la infiltració i la circulació d'aigua subterrània.

L'estudi d'aquest fenòmens ha desenvolupat una metodologia de treball pionera a nivell mundial, en integrar tècniques per conèixer l'edat i dinàmica d'aquests tipus de moviments en massa.

Notícia original

Notícia relacionada 1: en Mart hi ha tectònica de plaques.
Notícia relacinoada 2: el trencament de la placa tectònica de l'Índic causarà més terratrèmols.

El Gran Canó del Colorat és molt més antic del cregut

Durant més de 150 anys, els geòlegs han debatut com i quan es va formar un dels llocs més impressionants del nostre planeta, el Gran Canó del Colorat.

Els resultats d'una nova investigació realitzada per especialistes de l'Institut Tecnològic de Califòrnia diuen que l'enorme canó es molt més antic del que els models convencionals deien.

Kenneth A. Farley i Rebecca Flowers suggereixen que aquest canó es va formar fa més de 70 milions d'anys o mínimament hi existia un canó en aquell mateix lloc.

Les investigacions realitzades pel laboratori de Farley mostren que algunes de les parts orientals del canó tenen aproximadament 55 milions d'anys, aquest equip va utilitzar un nou mètode per a saber l'antiguetat que tenen les roques presents en la secció occidental del canó.


Ara que han definit millor l'existència de la formació del Gran Canó, els geòlegs planegen continuar les investigacions sobre com adquirir la seva forma.

La gènesi del canó té implicacions importants per entendre l'evolució de molts trets geològics d'Amèrica del Nord, incloent la seva tectònica de plaques i la seva topografia.

Notícia original

Notícia relacionada: el Gran Cañón del Colorado es tan antiguo como los dinosaurios
Notícia relacionada: el Cañón del Colorado no se encuentra en Colorado, sino en Arizona

La possible causa biològica de l'homosexualitat.

La qüestió de si l'homosexualitat té causes biològiques ha protagonitzat no pocs debats acalorats en el camp científic. Aquesta qüestió no s'hauria de veure més que com un intent de la ciència per explicar un tret de la conducta humana.

L'equip de Sergey Gavrilets, un grup de treball de l'Institut Nacional per a la Síntesi Matemàtica i Biològica, a Estats Units, creu haver trobat una pista que pot portar a descobrir el misteri de l'homosexualitat. La pista l'ha trobat en l'epigenètica. Es va valer d'experiments amb models matemàtics i va topar amb el resultat que la transmissió de marques epigenètiques específiques de cada sexe pot tenir paral·lelismes amb l'homosexualitat.

Segons les conclusions de l'estudi, les marques epigenètiques específiques de cada sexe, poden promoure l'homosexualitat quan escapen al esborrat i es transmeten del pare a la filla o de la mare el fill.

Hi ha estudis els quals els resultats apunten que es neix homosexual, el que implicaria que hi ha una base genètica en les preferències sexuals de cada individu. No obstant això, no s'ha trobat res qualificable com un gen principal de l'homosexualitat, tot i que nombrosos estudis han buscat una connexió genètica.
Les marques epigenètiques específiques de cada sexe i produïdes en una etapa primerenca del desenvolupament fetal protegeixen cada sexe de la notable variació natural en la testosterona que es produeix durant el desenvolupament posterior del fetus.
Diferents marques epigenètiques eviten que diferents característiques específiques d'un o altre sexe siguin masculinitzats si són femenins, o siguin feminitzats si són masculins.

Els investigadors van trobar que quan es transmeten marques epigenètiques específiques del sexe a una altra generació pot aparèixer homosexualitat en la descendència de sexe oposat.

Notícia original

Notícia relacionada 1: Estudi revel·la que l'epigenètica pot ser la base de l'homosexualitat.
Notícia relacionada 2: Quasi la meitat dels joves que pateixen abussos sexuals han pensat en el suicidi.

L'origen evolutiu del sentit de la vista

S'ha aconseguit rastrejar fins als seus inicis la capacitat de veure, i s'ha determinat que aquesta capacitat es va originar només una vegada, en els animals.

El nou estudi en el qual s'ha fet aquest espectacular descobriment, i per al qual s'ha fet servir modelació digital, aporta una detallada reconstrucció de com i quan van sorgir i evolucionar les opsines, i aclareix en molts aspectes l'origen de la visió en els animals, incloent l'ésser humà.

Els orígens evolutius de la visió han sigut causa de molts debats acalorats a la comunitat científica. 

L'equip del Dr Davide Pisani, va dur a terme una anàlisi computacional per posar a prova cadascuna de les hipòtesis proposades fins ara de la evolució de les opsines.

En l'anàlisi es va incorporar tota la informació genòmica disponible de tots els llinatges animals rellevants, incloent un grup acabat seqüenciat d'esponges, així com els animals del tall Cnidaria, un grup d'éssers dels que es creu que van posseir els primers ulls en la història de la vida a la Terra.

Usant tota aquesta informació, els investigadors van desenvolupar una cronologia en la qual destaca l'aparició fa uns 700 milions d'anys d'una opsina ancestral, comú a tots els grups. Aquesta opsina es considera que inicialment era "cega", fins que va experimentar canvis genètics decidius durant un període de 11 milions d'anys, canvis que la van dotar de la capacitat de detectar llum.

Notícia original

Notícia relacionada 1: Tratar la retinopatía diabètica.
Notícia relacionada 2: Sobre els ulls blaus.
Notícia relacionada 3: El desenvolupament de la vista de l'embrió en l'oscuritat de l'úter.

Clonar animals en extinció

Després de l'èxit aconseguit en la clonació d'animals que viuen en captivitat, el Govern del Brasil s'ha proposat ara clonar espècies en perill d'extinció i que no sobreviuen fora del medi natural, com el jaguar. Per això ha creat un banc de gens en què ja ha reunit 420 mostres cel·lulars de vuit espècies. Falta la segona fase, extreure el nucli d'una d'aquestes cèl·lules, col·locar en un òvul i obtenir un embrió de laboratori.

L'èxit no està assegurat. La veïna Argentina ha recorregut ja part d'aquest camí. Des que el 2003 va aconseguir les primeres vaques clonades, ha aconseguit crear embrions de chites i de tigres en perill d'extinció, col·locant el material genètic de cèl·lules adultes d'aquests animals en òvuls de gata, però falta la part més important: que neixi un animal. Índia es planteja fer el mateix amb una mena d'ós negre i una altra de tigre de la qual queden molt pocs exemplars.

Des que el 1962 el britànic John B. Gurdon va demostrar que era possible el que li ha valgut el Premi Nobel de Medicina d'aquest any, la tècnica de la clonació ha tingut un desenvolupament lent, però imparable.
Fins a 1996 no es va aconseguir el primer mamífer clonat a partir de cèl·lules adultes. Va ser la famosa ovella Dolly, obtinguda a l'Institut Roslin d'Edimburg. A partir d'aquest èxit, la clonació s'ha convertit en una tècnica d'ús creixent l'única limitació és, per ara, econòmica. El seu elevat cost fa que s'hagi utilitzat només en la reproducció d'animals de gran valor econòmic.

Notícia original

Notícia relacionada 1: Mor Keith Campbell, un dels pares de l'ovella Dolly.
Notícia relacionada 2: Científic surcoreà Hwang busca clonar un mamut.

Record mundial de perforació al llit oceànic.

El Chikyu, un vaixell científic per a perforació en aigües profundes, va aconseguir recentment un rècord mundial en superar els 2.111 metres de profunditat en una perforació per obtenir mostres de roca, feta sota el llit marí davant la costa de la península japonesa de Shimokita, en el sector nord-oest de l'Oceà Pacífic.

Al Chikyu es va realitzar aquesta feina durant una expedició duta a terme en el marc d'un programa d'investigació marina internacional, el IODP. L'expedició va ser organitzada per l'Agència Japonesa per a la Ciència i la Tecnologia Marina i Terrestre (JAMSTEC).

Abans de batre el rècord en aquesta expedició, la perforació científica marina anterior més profunda en la història era de 2.111 metres sota el fons del mar, a la Fossa de Costa Rica.

El Chikyu és un vaixell de recerca científica d'avantguarda, capaç de perforar fins a 7 quilòmetres sota el nivell del mar. Està dissenyat per assolir parts molt profundes de la Terra, com ara el mantell, així com zones dels límits entre plaques on es generen terratrèmols.

Noticia original

Noticia relacionada

La meseta Tibetana pot ser més antigua del que es creïa

El procés d'ascens de l'elevada topografia que té la Meseta Tibetana en el seu sector de Sichuan, Xina, va començar molt abans del que es pensava, segons un equip internacional de geòlegs que ha estat analitzant muntanyes al llarg de la vora oriental d'aquesta curiós altiplà.

Índia i Àsia van començar a col·lisionar-se fa entre 50 i 55 millons d'anys, com a resultat de la tectònica de plaques.
La col·lisió entre dues masses de terra es va produir ja que Índia, es creu que abans era una illa i la part que va topar amb Àsia era una zona de subducció com es ara l’actual illa de Sumatra, quan toparen es produí la meseta Tibetana.No obstant això, els experts assenyalen que abans que Índia i Àsia topessin, ja existia un relleu topogràfic notable al costat de la conca de Sichuan.

D'altra banda, la majoria dels investigadors considerava que l'elevada topografia en l'extrem oriental del Tibet es va desenvolupar durant els últims 10 a 15 milions d'anys, a mesura que l'escorça que estava baix de la zona central de la Meseta Tibetana va fluir cap a la vora de l'altiplà, fent més gruixuda l'escorça terrestre en aquesta zona i provocant que la superfície s'elevara més.

En canvi, els resultats del nou estudi sugereixen que aquesta elevada topografia va començar a desarrollar-se fa uns 30 millons d’anys, y tal vegada abans.

Notícia original

Notícia relacionada 1
Notícia relacionada 2