Sedentarisme, tan dolent com el tabac i
pitjor que la hipertensió.
El fàcil per als polítics -quan s'atreveixen a parlar de salut i medicina- centrar-se en si l'oferta assistència serà pública , privada o mixta i presumir que donen suport a una o l'altra , o les dues . El difícil és planificar a llarg termini perquè la salut dels ciutadans es ressenti com menys , millor.
Sempre serà necessària la medicina assistencial , sempre caldrà apedaçar malalties cròniques i sempre caldrà intentar alleujar sofriments provocats per les malalties. No obstant això, aquest sempre no pot amagar més la necessitat imperiosa d'incorporar la promoció de la salut en totes la agendes polítiques i socials si volem mantenir el grau de benestar que tenen la majoria dels països desenvolupats.
La conclusió és clara : fins i tot en les persones grans l'exercici físic protegeix i disminueix en un 40% la mortalitat quan es comparen poblacions similars però que són fonamentalment sedentàries .
No hi ha pressupost en un sol país ( fins al més ric ) que pugui mantenir una medicina reactiva i poc curativa enfrontada a la pandèmia d'obesitat , diabetis , malalties cardiovasculars i càncer que se'ns acosta .Cal comprometre a tots els ciutadans en l'obstinació d'hàbits de vida saludables encara que els dirigents -que són els que administren els diners de tots els impostos- han de fer així mateix els seus deures, legislant , ajudant, finançat programes , impulsant estudis de calat que segueixin provant amb la ciència a la mà l'excel·lència d'aquestes estratègies . El dolent és que hi ha molt pocs d'un o altre partit que sàpiguen de sanitat i salut.
