Un sismògraf desplegat en Mart en el marc de la missió estadounidense InSight va registrar el 6 de abril el primer temblor en el planeta roig, va anunciar el dimarts la agencia espacial francesa CNES.
"Estaguérem mesos esperant el nostre primer sisme marcià", va anyadir el "pare" de este sismógraf francés SEIS, dipositat el 19 de desembre en Mart gràcies a un braç automàtic de la sonda InSight, que va arribar al planeta roig el 26 de novembre.
El seu objectiu és, mitjançant el registre de sismes, fer llum sobre la història de la formació de Mart succeïda fa milers de milions d'anys. Si bé la primera tremolor “marca el naixement oficial d'una nova disciplina: la sismologia marciana” este va ser massa dèbil per a proveir dades útils sobre l'interior del planeta. Segons els científics encara cal confirmar que el sisme es va registrar en l'interior del planeta i que no va ser efecte del vent o d'altres fonts de soroll.
Un equip de científics descobreix els processos químics que van provocar la mescla mortal de boira i pol·lució
Estes boires espesses, quasi sòlides, que es mengen als autobusos precedits per un home de peu amb una atxa de resina en la mà; que apaguen el so; que obliguen als “cines” a anunciar al públic que “la visibilitat de la pantalla no passa de la quarta fila”; que suspén, com va ocórrer el 8 de desembre últim una representació de La Traviata per laringitis sobtada del tenor i de les dos sopranos i perquè els cors no aconseguien a divisar la batuta del mestre; que entra també en les cases i en els pulmons; que embruta els mobles i ennegrix les robes i la saliva, que s'apega als vidres, a les cortines i als quadros, és l'assot dels cardíacs, dels asmàtics i dels que tenen els bronquis en la misèria i moren. Moren sense assistència, de vegades, perquè el metge no pot arribar a temps a través de “la manta” que reduïx l'horitzó a dos yardas». Així va descriure el corresponsal d'ABC en 1952 la boira que va cobrir Londres durant cinc. El mateix fenomen, assenyalen, ocorre actualment en algunes ciutats de Xina, encara que sense els estralls immediats d'aquell fatídic desembre de mitjan del segle XX. La investigació, publicada en la revista ‘Proceedings of the National Academy of Sciences’, ha sigut realitzada per Renyi Zhang, professor de Ciències Atmosfèriques de la Universitat de Texas A&M (Estats Units) junt amb estudiants de postgrau d'esta institució educativa i investigadors de Xina, Estats Units, Israel i Regne Unit, segons informa la Universitat de Texas A&M en un comunicat.
Als londinencs no els va pertorbar en un principi la boira que va embolicar Londres el 5 de desembre de 1952. No li van donar importància perquè no pareixia ser diferent de les que habitualment es formaven sobre la ciutat, però la situació va empitjorar en els dies següents i el cel es va enfosquir. El fred va obligar a cremar més carbó per a mantenir els sistemes de calefacció en funcionament i els fums procedents de fàbriques, vehicles i llars es van acumular sobre la ciutat davant de l'absència de vent. La visibilitat es va reduir a només a un metre en moltes parts de la ciutat, el transport es va suspendre i desenes de milers de persones van tindre problemes per a respirar. Quan la boira es va dissipar el 9 de desembre, la xifra de difunts era del menys 4.000 morts i més de 150.000 persones van ser hospitalitzades. Recents estudis britànics assenyalen que la xifra de víctimes mortals va ser da'l voltant de 12.000. També van morir milers d'animals.
La “niebla asesina”de 1952 va desencadenar que el Parlament britànic aprovara la llei d’aire net en 1956.
Contaminació en Xina
L'estudi mostra que una cosa semblant ocorre ben sovint a Xina. De les 20 ciutats més contaminades del món, 16 estan en este país asiàtic, a pesar dels seus esforços contra la pol·lució. Pequín sobrepassa els estàndards acceptables d'aire establerts per l'Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units. De fet, des d'esta mitjanit, la capital xinesa es troba en alerta taronja per contaminació, el segon nivell més alt en l'escala. Les autoritats han recomanat no eixir al carrer a xiquets, ancians i malalts amb problemes respiratoris al disparar-se la pol·lució per les calderes de la calefacció i la falta de vent.
«En Xina, el diòxid de sofre és emés principalment per les plantes d'energia, el diòxid de nitrogen prové de les centrals elèctriques i els automòbils, i l'amoníac procedix de l'ús de fertilitzants i automòbils. Novament, els processos químics correctes tenen que interactuar perquè la boirina mortal aparega a Xina. Curiosament, mentres que la boira de Londres era altament àcida, la xinesa contemporània és bàsicament neutral», postil·la. Les autoritats xineses treballen des de fa una dècada a disminuir els problemes de contaminació de l'aire, però la persistent mala qualitat de l'aire sovint requerix que les persones usen màscares respiratòries durant gran part del dia. El creixement industrial i manufacturer i la urbanització en els últims 25 anys han contribuït a este problema a Xina
«Una millor comprensió de la química de l'aire és clau per al desenrotllament d'accions de regulació eficaç en Xina», segons el parer de Zhang. «Creguem que ajudant a resoldre el misteri de la boira de Londres de 1952 també donem a Xina algunes idees de com millorar la qualitat de l'aire. La reducció de les emissions d'òxids de nitrogen i d'amoníac és probablement eficaç en la interrupció d'este procés de formació de sulfato», va afegir.
Hui coneixem a Klotho, un enzim del nostre cervell encarregada de protegir-nos d'afeccions que es relacionen amb l'envelliment. Però, què té esta proteïna que és tan poderosa per a relativitzar el pas del temps? Els experts i investigadors d'afeccions cerebrals relacionades amb l'envelliment saben que si es té este enzim en bones quantitats, eixa persona tindrà una vida llarga i saludable. Però, per què tindre gran quantitat de la proteïna Klotho és tan positiu per a l'organisme humà? Quina és la causa i l'efecte que provoquen esta situació? Tractem de trobar la resposta.
Este enzim s'acumula en estructures vasculars ubicades en l'encèfal que reben el nom de plexes coroideos. Estes agrupacions cel·lulars formen el líquid cerebroespinal que crea la barrera encarregada de protegir el sistema nerviós central de la sang. Segons l'estudi dut a terme entre ratolins, s'ha observat que els plexes cauen amb l'edat per la rebaixa dels nivells d’esta proteina. Esta caiguda s’asòcia amb el creixement de la inflamació celebral.
Este fenomen afecta altres regions de l'encèfal, així que, quan apareix poca quantitat d'este enzim, el sistema immune es debilita, per la qual cosa les cèl·lules implicades en la resposta immunitària, igual que les molècules inflamatòries, accedixen al lloc i causen canvis que es relacionen amb el deteriorament de funcions cognitives.
Estos canvis moleculars contribueixen a la pèrdua de cognició en ancians per mitjà de la inflamació, d'ací que moltes persones majors patisquen una rebaixa de les seues funcions intel·lectuals i mostren major tendència a patir malalties relacionades amb infeccions, com la pneumònia. Segons l'estudi, esta situació s'observa amb més claredat en els malalts d'Alzheimer, ja que esta malaltia sí que es relaciona totalment amb la inflamació cerebral, que és clau en el seu desencadenament.
La universitat vol reconèixer l'enorme impacte que les cèl·lules d'esta dona han tingut en la medicina
Microfotografia electrònica de les cèl·lules de Henrietta Lacks anomenades HeLa.
Henrietta Lacks va començar a preocupar-se per un sagnat vaginal a finals de 1950 o principis de 1951. Sent pobre, afroamericana i mare de cinc fills a pesar de tindre només 31 anys, va haver de presentar-se directament en el John Hopkins, un dels pocs hospitals que admetien pacients d'eixa extracció social. El seu ginecòleg li va diagnosticar de seguida un tumor maligne en el coll de l'úter, va prendre una biòpsia del teixit cancerós i va tractar a Henrietta amb ràdio, el millor tractament disponible en l'època. No va funcionar, i la dona va morir als pocs mesos. Però, abans d'això, el ginecòleg havia entregat part de la biòpsia al seu col·lega George Gey, un investigador que treballava en el mateix edifici.
El doctor Gey portava uns anys intentant cultivar les biòpsies d'eixe tipus de tumors, però les cèl·lules morien en qüestió de dies. Les mostres d'Henrietta Lacks van resultar molt diferents. Es replicaven cada 24 hores, es transferien sense problemes a noves plaques de cultiu i es podien enviar a científics d'altres centres per a fer tot tipus d'investigacions.
Ara imagina per un moment que tu eres Henrietta Lacks i que, dècades o segles després, trossets del teu cos moran en els laboratoris de tot el món duplicant el teu genoma cada 24 hores, propagant el teu llegat biològic per tot el planeta Terra com una espècie de planta invasiva, celebrant eternament el teu pas per este món com si no s'hagueren assabentat de que tu, la seua ama, eres morta i soterrada en la nit terràqüia
La Universitat John Hopkins, a qui pertany l'hospital que va rebre la pacient en 1951, ha decidit dedicar a Henrietta Lacks un nou edifici d'investigació biomèdica, segons va informar el dissabte la institució junt amb els hereus de Lacks. La universitat vol reconéixer l'enorme impacte que les cèl·lules d'esta dona han tingut en la medicina.
