Les vesícules extracel·lulars, missatgeres de grandària nanomètriques que viatgen entre les cèl·lules per a lliurar senyals i carregaments, són ferramentes prometedores per a la pròxima generació de teràpies contra nombrosos problemes de salut, des de malalties autoimmunes i neurodegeneratives fins al càncer i lesions de teixits. Ja es va demostrar que les vesícules extracelul·lars derivades de cèl·lules mare ajuden les cèl·lules cardíaques a recuperar-se després d'un infart de miocardi, però ha vingut persistint el misteri de com exactament presten aquesta ajuda i si l'efecte beneficiós és específic de les vesícules extracel·lulars derivades de cèl·lules mare.
Ara, en un nou estudi, l'escola John A. Paulson d'Enginyeria i Ciències Aplicades, entitat vinculada a la universitat Harvard als Estats Units ha desentranyat els mecanismes potencials subjacents en el poder curatiu de les vesícules extracel·lulars i ha demostrat la seva capacitat no sols per a reactivar les cèl·lules després d'un atac al cor, sinó també per a mantenir les cèl·lules funcionant mentre estan privades d'oxigen durant un atac al cor.
Els investigadors van simular un infart de miocardi i una reoxigenació en xips que van ser proveïts amb vesícules extracel·lulars derivades de cèl·lules endotelials. Els investigadors van trobar que en els teixits tractats amb vesícules extracel·lulars derivades de cèl·lules endotelials, els cardiomiòcits poden adaptar-se millor a les dures condicions de l'entorn i sostenir una major càrrega de treball. Els investigadors van induir la lesió mitjançant tres hores de restricció d'oxigen seguides per 90 minuts de reoxigenació i després van mesurar el percentatge de cèl·lules mortes i la força contràctil del teixit, on els resultats van ser positius.
