Quan esperem alguna cosa amb moltes ganes, una cita amorosa, per exemple, el temps sembla anar tediosament lent. I quan la situació anhelada arriba, les hores es passen en un sospir. Per què l'estimació del temps canvia amb la situació?
La gran responsable es la dopamina, el neurotransmissor implicat en l'amor, la recompensa, la motivació i el moviment, entre altres funcions. La vella hipòtesi del «rellotge de dopamina» deixava aquesta substància com la mesura del temps «subjectiu» o psicològic.
El Centre Champalimaud per al Desconegut (Lisboa) van mirar l'activitat d'aquestes neurones en ratolins ensinistrats per a calcular si un interval entre dos senyals acústics era més curt o més llarg que un segon i mig. I van veure que la seua activació o inhibició transitòria podia frenar o accelerar l'estimació del temps.
Es pot extrapolar aquest resultat als humans? És possible, però el problema, adverteixen els investigadors, és que l'observat en ratolins «no pot dir-se que siga una percepció, ja que els animals no poden expressar el que sentien».
Noticia original
Noticia Relacionada 1
Noticia Relacionada 2
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada