Un terç de la població humana està infectada per un paràsit anomenat Toxoplasma gondii. Encara que no causa símptomes en la majoria de les persones, pot ser perjudicial per a individus amb un sistema immunitari molt deteriorat i per a fetus les mares dels quals s’infecten durant l’embaràs. Las soques particularment perilloses, presents sobre tot a Amèrica del Sud, són la principal causa de ceguera a Brasil.
Aquest és un dels pocs paràsits que poden infectar a quasi qualsevol animal de sang calenta. Les seues espores es troben a la terra dels sols i infecten amb facilitat als animals de granja. Els humans podem resultar infectats al menjar carn poc cuinada o verdures crues sense rentar.
Sols es necessita una espora per a infectar-se. La majoria dels casos no són fatals, però produeixen una infecció crònica, durant tota la vida, principalment en el teixit cerebral i muscular.
Però ¿Perquè certes soques del paràsit Toxoplasma (hi han al menys una dotzena) són més perilloses que altres per als humans?Centrant-nos en la soca tipus II, la que amb major freqüència produeix símptomes, s’ha descobert una nova proteïna de Toxoplasma que pot ajuda a explicar perquè el tipus II és més virulent que altres.
El paràsit segrega una proteïna anomenada GRA15 que provoca inflamació a l’organisme infectat. Totes les soques de Toxoplasma tenen aquesta proteïna, però sols la versió que es troba al tipus II causa inflamació, una reacció immunitària encaminada a destruir invasors, però que també pot danyar els teixits del organisme infectat si no es restringeix degudament. Al cervell, la inflamació pot conduir a la encefalitis. Aquesta capacitat de provocar inflamació probablement siga el motiu perquè la soca tipus II siga molt més perillosa per als humans.
Les tasses d’infecció per Toxoplasma varien segons la zona del món. Als Estats Units, és aproximadament de un 10 a un 15%, mentre que a Brasil, i també a Europa, són molt majors, al voltant de entre un 50 i un 80 %, encara que resulta més important el grau de perillositat de cada soca.
Una vegada establida una infecció, el paràsit forma quists contenint molts paràsits que es reprodueixen lentament en el teixit muscular i cerebral. Si els quists rebenten, les cèl•lules T del sistema immunitari solen matar als paràsits abans que es reproduisquen més. Però les persones amb sistemes immunitaris molt deteriorats, com els malalts de SIDA o els pacients que reben quimioteràpia, no poden armar una defensa efectiva.
S’espera esbrinar com el paràsit és capaç d’evadir al sistema immunitari i establir una infecció crònica. Açò podria acabar conduint a nous medicaments capaços d’obstaculitzar eixa infecció, o al desenvolupament d’una vacuna a partir de formes inactives de ell.
Notícia Original
Notícia Relacionada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada