El Centre de Planetes Menors de la Unió Astronòmica Internacional ha reconegut l’existència de l'objecte més llunyà dins del sistema solar. Es tracta d'un planeta molt menut que es troba a una distància més de cent vegades superior que la que hi ha entre la Terra i el Sol.
Aquest cos ha sigut batejat com 2018 VG18 i sobrenomenat amb el nom de Farout. Va ser descobert d'una manera accidental mentre buscaven un planeta X. Per la seua velocitat i distància els astrònoms podrien dir exactament quina és la seua òrbita però encara no ho han enunciat.
El nou planeta tarda més de 1.000 anys a fer un volta al Sol i per la seua lluentor té aproximadament uns 500 quilòmetres de diàmetre i un color rosat que generalment revela la presència de gran quantitat que té de gel.
Una família de Miramar, Argentina, ha trobat restes fòssils d’un peresós gegant mentre pescava a un balneari prop de la localitat, a causa que eixa zona combina terrenys de platges i paratges naturals molt variats i fa que ocórreguen casos com aquest.
Específicament van trobar una mandíbula d’aquest animal anomenat “Scelidoterio” pertanyent a l’Era de Gel. La família ràpidament es va posar amb contacte amb un museu de Miramar i els van explicar el punt de trobada per a portar-los aquesta troballa, la qual té 700.000 anys d’antiguitat. A més, en els penya-segats prop d’allí és possible observar coves en les quals es poden identificar les marques de les arpes de les seues excavacions.
Els “Scelidoterios” eren enormes peresosos d’una tona aproximadament amb un crani allargat i cos robust. Els quals amb les seues arpes gegants podien fer grans galeries i caus sota terra, el que feia modificar constantment l’antic paisatge.
Els cientifics de la Universitat d'Alacant han fet una nova tireta que es lleva de la pell sense estirar, només gelant la zona, de manera que que no fa mal ni reaccions al·lèrgiques, un adhesiu per a embenatges i apòsits mèdics que representa un avanç de la investigació espanyola en biomaterials.
Aquest producte ha durat tres anys d’investigació és capaç de pegar-se amb una lleugera pressió del dit, no deixa residus i pot ser llevat sense molèsties amb una variació de la temperatura.Aquest avanç en el camp dels biomaterials pot ser adaptat també a les necessitats d'altres sectors.
La novetat mundial d'aquest adhesiu, transparent i sensible a la pressió, té un aspecte del qual consisteix en la seua bona capacitat de pegat i enlairat en un rang de temperatura curt.La seua gran potència evita als pacients les molèsties habituals en desprendre embenatges i les tires musculars empleades en kinesioterapia.
L'exoplaneta s'anomena K2-229b i té la grandària de la Terra, però la seua massa és pareguda a la de Mercuri. Igual que ell, és una ‘gran bola de metall’ amb una enorme densitat, i que posseïx una composició molt prima de roca en la seua superfície. L'espectrògraf HARPS de l'Observatori Austral Europeu ha localitzat este nou planeta, que forma part d'un sistema planetari a 340 anys llum d'una estrella molt semblant al Sol.
Les seues observacions ajudaran a comprendre com es va formar Mercuri.
Mercuri és una gran esfera de metall, ‘barnizada’ de roca, i els científics pensen que es tracta, del nucli del que va ser un planeta més gran, atès que posseïx només una prima capa de roca, en comparació amb el seu gran nucli metàl·lic.
A diferència d'altres planetes, com Venus, Mart o la Terra, que tenen una massa composta aproximadament d'un 30% de nucli metàl·lic i un 70% de manto de silicats, K2-229 b està format principalment d'un nucli metàl·lic, igual que Mercuri.
S'han proposat diverses teories per a explicar esta composició tan extraordinària.
Una d'elles és que un impacte va poder haver arrancat les capes externes de este planeta, deixant el seu nucli pràcticament nu. A més d'ajudar a catalogar altres planetes semblants a Mercuri, també ajudarà a detallar les observacions del planeta més pròxim al Sol.
La psicopatía és un poc més difícil del que sugereix aquesta associació. No tots els delinqüents són psicòpates.
El metge ha realitzat una revisió científica d'altres estudis publicats i ha aplegat a la conclusió que el cervell dels psicòpates és diferent. La investigació apunta que l'estrès emocional en la infància esta exposada a la sobremaduració d'algunes regions cerebrals com un sistema de protecció contra el patiment, però acaba dificultant també la gestió de les emocions.
La complexitat de la psicopatia transcendeix als estereotips. De fet, un estudi publicat el 2013 a la revista Journal of Forensic Science, ja advertia que Lecter no era molt realista. El van anomenar "un psicòpata d'elit, que exhibeix nivells exagerats d'intel·ligència”.
La rama de conductes diferents és amplia, però tots els psicòpates coincideixen en una cosa: les alteracions cerebrals que els diferencien d'altres individus sense aquest trastorn. Van revisar més de 400 articles científics en què s'havia analitzat el cervell de les persones amb psicopatia a través de ressonàncies magnètiques. Aquesta revisió ha conclòs que el cervell dels psicòpates presenta una maduració accelerada de diverses regions cerebrals relacionades amb el processament emocional i el cognitiu. El cervell dels psicòpates és diferent des del punt de vista anatòmic i funcional. Hi ha diferències en les àrees que processen la cognició i el raonament i en les que processen l'activitat emocional. La connexió entre aquestes dues àrees falla.
Els xiquets no aprenen millor si se lis castiga. Tracta de canviar la perspectiva que tenim cap al mal comportament del xiquet, tractant que l'adult puga adquirir i desenrotllar comprensió. Els cuidadors i pares siguen amables al mateix temps que firmes; permet que els xiquets tinguen un sentiment de importància i ensenya habilitats de vida i valors per a un bon caràcter, considerant l'error com una meravellosa oportunitat d'aprendizatge.
La primera cosa que han de tindre els pares és paciència ja que moltes vegades els progenitors desesperats per la mala conducta dels seus fills caiem en la trampa del castic. El més important és reforçar la tolerància a la frustració, que s'aconsegueix a partir d'entrenament constant. Podran establir una peça clau, que és proporcionar amabilitat i fermesa al mateix temps, açò vol dir et respecte i em respecte.
La importància d'equivocar-se es de savis i errar és d'humans. L'error és una meravellosa oportunitat d'aprenentatge.
Com cada any amb l'entrada al desembre ja es pot veure la pluja de meteors de les Gemínides. El millor moment per a contemplar-ho serà durant la matinada del dijous al divendres.
Esta classe d'espectacles, popularment anomenats “pluja d'estrelles”, es produeixen quan la Terra creua l'òrbita d'un cometa . El cas de les Gemínides és molt especial, perquè esta pluja de meteors no és procedent d'un cometa sinó de l'asteroide Faetó, un cometa exhaust sense elements volàtils que va ser descobert en 1983.
Encara que la pluja de meteors va començar el dia 4 de desembre, este fenòmen astronòmic registrarà el seu màxim durant la matinada del dijous (13) al divendres (14) de desembre, moment en què es podran veure un o dos meteorits per minut, si bé la pluja serà observable fins al dia 17.
Per a disfrutar-ho només fa falta tindre bona vista i mirar al cel passada la mitjanit i en direcció oposada a la Lluna (per a evitar el seu brillantor)
La música ens permet interactuar i comunicar-nos dins d'una comunitat formant vincles. D'altra banda, les melodies disminuïxen els nivells de l'hormona de l'estrés, el cortisol i desencadenen respostes emocionals i psicològiques que poden millorar el nostre humor i rendiment.
Per esta raó, un grup d'investigadors de l'Hospital Infantil de la Ciutat de Mèxic es va proposar determinar més específicament quins canvis succeïxen en el cervell durant l'aprenentatge de música. Per a això van treballar amb 23 xiquets sense cap desorde mental, entre 6 i 7 anys d'edat i que no presentaven cap exposició prèvia a classes de música. Durant 9 mesos, van utilitzar una tècnica avançada d'imatge per ressonància magnètica.Els científics es van enfocar a estudiar els canvis observats en la matèria blanca, que és la regió del sistema nerviós central que està composta de fibres nervioses cobertes per mielina. Açò se deu al fet que estudiar els canvis que es generen en les connexions dels àxons en estes regions permet determinar si els xiquets tenen problemes o millores en el desenrotllament del cervell.
L'estudi va revelar que les connexions entre els axiones milloren després de 9 mesos estudiant música. Al seu torn, la molècules d'aigua que es mouen al llarg de les fibres, van demostrar ser més àgils en els seus moviments i les fibres en si van resultar més llargues. Estos canvis són realment significatius considerant el curt temps que es van realitzar les mesures.La conclusió d'este estudi és que, per més simple que siga, aprendre música a una edat primerenca contribuïx a un millor desenrotllament del cervell, optimitzant la creació i l'establiment dels axiones.
Un equip d'astrònoms ha descobert l'objecte més llunyà dins del sistema solar. Es tracta d'un planeta nano que és el primer que s'ha observat a més de 100 vegades la distància entre el Sol i la Terra. Si la mitjana de separació entre estos dos cossos és de 150 milions de quilòmetres --una unitat astronòmica, el nou objecte està 120 vegades més lluny, a uns 18.000.000.000 quilòmetres. Fins ara, l'objecte més llunyà conegut era Eris, a 96 unitats astronòmiques, molt més distant que Plutó, a 39,5.
El Centre de Planetes Menors de la Unió Astronòmica Internacional ha anunciat hui l'existència d'este cos. El seu nom oficial és 2018 VG1 però els seus descobridors ho diuen Farout, que en anglés significa tant distant com excèntric, dos senyals d'identitat d'este objecte en els confins del sistema solar.
El 10 de novembre el telescopi japonés Subaru en la cima del volcà hawaiano Mauna Kea va captar la primera imatge del planeta nano. L'observació va ser confirmada per un altre telescopi en l'Observatori de Les Campanes, a Xile, este mateix mes 2018 VG18 està més lluny i es mou més lentament que qualsevol altre objecte del sistema solar, per la qual cosa ens portarà anys determinar quin és la seua órbita, explica Sheppard en un comunicat de premsa. El planeta va ser trobat en un punt del cel pròxim al d'altres dels cossos més llunyans coneguts, per la qual cosa potser tindrà una òrbita semblant a la resta.
El nou planeta tarda més de 1.000 anys a fer una volta al Sol. Pel seu brillantor calculen que té uns 500 quilòmetres de diàmetre i un color rosat que generalment delata la presència de gran quantitat de gel.
La fragmentació de Pangea ha sigut un vector essencial de l'evolució dels animals, i la seua reunificació en el futur ho serà igualment. Amb les dades paleontològiques és summament improbable que els humans seguim vius dins de 200 milions d'anys. Però és molt possible que la vida terràqüia aguante fins i tot les nostres agressions contra el medi ambient i segueix prosperant.
Fa 300 milions d'anys, tots els continents estaven units en una sola massa de terra. Uns anys després, Pangea va començar a fragmentar-se, i l'èxode dels seus trossos al llarg i ample del planeta va condicionar completament l'evolució biològica.
Austràlia va ser dels primers trossos en separar-se de Pangea, i això explica la seua biología excepcional.
A més el mamífer que viu més similar a l'elefant és, curiosament, el damán africà, que no és molt més gran que un hàmster. Els grans animals no tenen perque haver evolucionat fisicament. La seua evolució, ha estat condicionada pel fragment continental en el qual estaven viatjant pel planeta sense saber-ho. Els primers mamífers es van dividir en els tres grans grups actuals.
Es improbable que els humans seguim así quan tota la terra torne al seu orige, sobre tot per el mal que estem fent-li al nostre planeta.
Un equip internacional de paleontòlegs ha descobert en Corea del Sud les empremtes més xicotetes del món d’un dinosaure. La criatura que les va crear fa 110 milions d’anys tenia la grandària d’un teuladi amb unes empremptes d’un tamany d’un centímetre de longitud.
Els investigadors creuen que es tracta de carnívors raptors, un dels gèneres de dinosaures més populars per l'efecte cinematogràfic de «Parque Jurásico», però encara no saben precisar si eren adults així de diminuts o cries que encara havien de desenrotllar-se.
El dinosaure que va crear estes empremtes era un animal que fàcilment podries tindre en la palma de la mà .Per a estimar la grandària del dinosaure que va fer les empremtes, l'equip va mesurar la longitud de la mateixa i va multiplicar el valor per 4,5 per a obtindre una altura de maluc aproximada.
Els depòsits del llac del Cretaci inferior en la formació Jinju on es va realitzar el descobriment van crear condicions perfectes que van permetre la preservació d'empremtes diminutes que rares vegades es troben en altres llocs.
Amb l’objectiu de trobar vida passada al planeta roig, els científics estan controlant una missió no tripulada a la NASSA. El vehicle enviat, recorrerà Mart, buscant pistes en roques d’uns 3.900 milions d’anys d’antiguitat. S’espera que hi arriben en 2021.
El vehicle farà el seu treball prop del cràter Jezero, ja que va tindre aigua en el passat. S’espera que encara queden evidències dels microbis que hi van viure en o al voltant de l’aigua. Altre objectiu seran els depòsits de carbonat, on gràcies a aquestos, hi podrà quedar atrapada tota vida que existisca a Mart.
Per a que hi haguera una situació ideal, el vehicle hauria de trobar-se amb estromatolitos, que són estructures minerals de carbonat. Aleshores, triaria el millor lloc per desenvolupar la seua funció, amb la finalitat d’agafar mostres que puguen ser d’utilitat en la investigació. Per tant, trobar signes que alguna vegada va haver-hi vida a Mart, podria ser més fàcil dins de poc.
Investigadors de l'Hospital Clínic Universitari de Valladolid i de la IBGM han provat una teràpia amb cèl·lules mare mesènquima amb tres pacients afectats pel lupus en el renyó i que ja no els servien cap tractament.
Ja s'havia estudiat amb aquest tipus de cèl·lules anteriorment en animals i humans amb èxit i aquesta vegada també s'ha aconseguit. Els pacients ja tenien més de 20 anys d'evolució i se'ls va introduir les cèl·lules mare mesènquimaintravenosament en període de brot.
Finalment se'ls ha aconseguit detindre el brot amb molt bons resultats reduint les dosis dels seus medicaments entre un 50% i un 90%. Els investigadors asseguren que quan puguen finançar l'assaig clínic ho faran per a buscar tractament definitiu a aquesta malaltia que afecta a més de 20.000 espanyols.
El nostre crani té una forma molt arredonida, aquesta és la raó per la qual els científics el volen investigar i poder comparar-los amb els cranis dels nostres avantpassats. En la investigació es descobriren moltes diferències entre els cranis moderns i els antics.
Amb ajuda dels escàners els científics han pogut trobar les diferències entre els cranis dels fòssils neandertals i els nostres i també han pogut trobar fragments d’ADNneandertal en els cranis moderns, els quals estan relacionats amb una forma del crani menys redona.
Gràcies a aquestes conclusions els científics han determinat que tindre aquestes variants genètiques fa que els cranis no siguen tan asfèrics però que al mateix temps aquests fragments puguen ser útils per a pròximes investigacions.
Hui coneixem a Klotho, un enzim del nostre cervell encarregada de protegir-nos d'afeccions que es relacionen amb l'envelliment. Però, què té esta proteïna que és tan poderosa per a relativitzar el pas del temps? Els experts i investigadors d'afeccions cerebrals relacionades amb l'envelliment saben que si es té este enzim en bones quantitats, eixa persona tindrà una vida llarga i saludable. Però, per què tindre gran quantitat de la proteïna Klotho és tan positiu per a l'organisme humà? Quina és la causa i l'efecte que provoquen esta situació? Tractem de trobar la resposta.
Este enzim s'acumula en estructures vasculars ubicades en l'encèfal que reben el nom de plexes coroideos. Estes agrupacions cel·lulars formen el líquid cerebroespinal que crea la barrera encarregada de protegir el sistema nerviós central de la sang. Segons l'estudi dut a terme entre ratolins, s'ha observat que els plexes cauen amb l'edat per la rebaixa dels nivells d’esta proteina. Esta caiguda s’asòcia amb el creixement de la inflamació celebral.
Este fenomen afecta altres regions de l'encèfal, així que, quan apareix poca quantitat d'este enzim, el sistema immune es debilita, per la qual cosa les cèl·lules implicades en la resposta immunitària, igual que les molècules inflamatòries, accedixen al lloc i causen canvis que es relacionen amb el deteriorament de funcions cognitives.
Estos canvis moleculars contribueixen a la pèrdua de cognició en ancians per mitjà de la inflamació, d'ací que moltes persones majors patisquen una rebaixa de les seues funcions intel·lectuals i mostren major tendència a patir malalties relacionades amb infeccions, com la pneumònia. Segons l'estudi, esta situació s'observa amb més claredat en els malalts d'Alzheimer, ja que esta malaltia sí que es relaciona totalment amb la inflamació cerebral, que és clau en el seu desencadenament.
La llengua dels gats està coberta d'espines punxegudes anomenades papil·les, la funció precisa de la qual era un misteri. Ara, un equip d'investigadors ha estudiat les llengües de sis espècies de felins i revela per primera vegada l'existència d'una cavitat interna en cada papil·la que arreplega la saliva de la boca i la distribuïx en el pelatge a través de les llepades.
Els gats domèstics dormen una mitjana de 14 hores al dia, però quan estan desperts emprenen fins a un quart del seu temps a llepar-se per a eliminar les puces, les restes i refrescar el pèl que recobreix el seu cos.
Ja s'havia estudiat abans com augmenta la quantitat de puces si els gats no s'adrecen i ja hi havia estudis microscòpics de les papil·les. Però nosaltres hem sigut els primers a descobrir que les papil·les tenen un buit que està involucrat en els llepades, declara a Sinc l'investigador David Hu, coautor d'este treball.
La llengua deposita prop del 50% de la saliva de les cavitats en el pelatge per a regular la temperatura corporal.
Cada cavitat en forma de “U” s'encarrega d'arreplegar saliva de la boca per a després distribuir-la pel pèl en les llepades. En concret, cada un dels buits pot emmagatzemar fins a 4.1 μL de saliva, quantitat equivalent a una desena part d'una gota del típic col·liri. A més, amb cada llepada, la llengua deposita prop del 50% del fluid en el pelatge per a refrescar-se i regular la temperatura corporal.
D'esta manera, l'alleugeriment que experimenten els gats després de la neteja depén de si les papil·les poden penetrar en el pelatge fins a arribar a la pell. Açò explica per què a algunes espècies de gats domèstics, com els gats perses de pèl llarg, els costa molt arreglar-se. Les papil·les han d'arribar fins a la pell per a dissoldre els olis i la resta de materials. Els gats perses tenen un pelatge massa gros com perquè penetren les papil·les.
Aproximadament fa uns 70.000 anys, una xicoteta estrella rogenca es va aproximar al nostre sistema solar, l'estrella de Scholz, i el seu pas va trastornar cometes i asteroides del sistema solar de la prehistòria.
Scholz, era només el 9% de la massa del Sol. En 2015 els astrònoms van descobrir que esta estrella havia fregat el nostre planeta, i van suposar que no hauria tingut molt efecte en el nostre Sistema Solar. Però revisant les posicions dels objectes del Núvol d'Oort, encara podem veure l'impacte de la seua visita a hores d'ara.
Els astrònoms van analitzar les posicions d'uns 340 objectes del sistema solar amb òrbites hiperbòliques, i van detectar que la trajectòria d'alguns d'ells estava influenciada pel pas de l'estrella de Scholz.
Esperaven que eixes posicions es distribuïren de forma uniforme en el cel, però el que van trobar va ser molt diferent, una acumulació estadísticament significativa de radiants. El moment en què va passar esta estrella prop de nosaltres i la seua posició durant la prehistòria, coincideixen en les dades de la nova investigació en 2015.
És possible que notaren la resplendor roja apagada de l'estrella, però no una estrella nana. L'estrella de Scholz és en realitat un sistema doble format per una xicoteta nana roja, entorn de la que orbita una nana marró més xicotet i molt menys brillant.
Al morir, el nostre cos no ha acabat el seu viatge.
Al contrari, comença un llarg procés d'eliminació dels seus components. Però, què succeeix quan els cossos es descomponen?
Per a la majoria de nosaltres, el contacte amb els cossos de les persones mortes comença i acaba amb la trista ocasió d'un funeral.
Encara que molts de nosaltres podem pensar en ladescomposició
com a sinònim de putrefacció, no ho és. De fet, la descomposició d'un cos humà és un procés molt llarg amb moltes etapes, de les que la putrefacció és només una part.
Baix condicions naturals, per exemple, si el cos es deixa fora, en un ambient natural, o es col·loca en una tomba poc profunda, el cos sense vida comença a desintegrar-se lentament, fins que només queden els ossos (cosa que podrien desenterrar algun dia els arqueòlegs) .
Este estrany iceberg que va fotografiar la NASA fa uns dies, flota a la deriva en les aigües de la Península Antàrtica. Quan pensem en un iceberg ens imaginem un bloc de gel punxegut o potser pla però sense una forma definida. Però este s'assembla a un rectangle perfecte.
Els científics tenen un nom per a ell: és un iceberg tabular. Es diu així perquè és ample, pla i llarg, com una taula. Els icebergs tabulars es desprenen de les voreres de les plataformes glaceres. Este, en particular, prové de la plataforma Larsen C , en la Península Antàrtica.
Este iceberg encara conserva les seues vores rectes, que encara no han sigut desgastades per les onades de l'oceà, així que els científics creuen que es va desprendre recentment. La forma de les vores i dels angles s'explica per la composició del gel.
Els experts de la NASA no saben exactament quant mesura, però calculen que podria tindre més d'un quilòmetre d'ample. Això sí, igual que tots els icebergs, la seua part visible en la superfície comprén només una xicoteta fracció del seu tamaña: en este cas al voltant del 10%.
Aquesta notícia ens conta que han trobat una lluna extrasolar a 8000 anys llum que té un diàmetre comparat amb el de Neptú i està orbitant un planeta gegant i gasos del tamany de Júpiter, nomenat com a Kepler 1625b.
Al parèixer, la probabilitat de trobar una lluna amb les característiques adequades ( trobar un planeta gegant que no estiga tan prop de l’estrella i que transite) tant lluny és aproximadament d’un 0.05 %.
Els que van trobar aquest satèl·lit gegant van ser uns investigadors de la Universitat de Colòmbia, que es deien Alex Teachey i David Kipping. Primer van analitzar els 284 planetes que s’havien descobert amb el telescopi Kepler i quan van medir els transits ( disminució de la brillantor de la estrella que es produeix quan el planeta passa per davant) van veure que Kepler 1625b presentava diverses anomalies.
Biografia: Periòdic Digital “El Mon” apartat de ciència
·Notícia Original
El govern de Donald Trump ha proposat definir el sexe dels nord-americans basant-se en la ciència objectiva. Concretament, el que suggereix és classificar als recents nascuts per el sexe que es veja físicament i la informació de la partida de naixement. Si tu desitges cambiar-lo únicament podrás fer-ho mitjancçant una prova genética fiable.
La proposta de Trump es disfressa de ciència, però realment està basada en un mite que es basa en que els sexes són dues categories discretes clarament determinades per l'anatomia. Els genitals ja que poden ser ambigus o directament no coincidir amb els cromosomes sexuals. I la genètica tampoc dóna una resposta clara.
La ciència encara no ha trobat un determinant inequívoc del sexe per definir a cada persona.
La barreja d'aquests factors pot donar lloc a condicions intersexuals; casos excepcionals que no obstant això haurà de reconèixer qualsevol classificació legal.
