lunes, 23 de mayo de 2016

La Gran Riuada de València

Aquest any (2016), fa 59 anys d'aquest gran desastre. 

També, més coneguda com la Gran "Riuà". Podriem dir que entre el 12 i el 14 d'octubre de 1957 es varen produir dues riuades que varen canviar la ciutat.

La primera riuada
El dissabte 12 d'octubre de 1957 va estar plovent intensament sobre la ciutat. El dia següent va despertar desagradable encara que va ploure poc. En alguns pobles de l'interior de la província estava plovent des de feia trenta hores. Llíria, Sogorb, Xelva, Requena i Bunyol havien rebut precipitacions de 500 litres en els últims dos dies. Els rius Palància i Millars, més el barranc del Carraixet i els rius Magre i Túria estaven creixent de manera alarmant. A dos quarts de la nit del diumenge 13 es van rebre les primeres trucades d'alarma a Govern Civil, anunciant des Pedralba i Vilamarxant la crescuda del riu. A les onze de la nit es va decidir donar la veu d'alarma a la Guàrdia Civil, Policia i serens de València perquè estiguessin en situació d'alerta. A València no plovia en aquests moments.
Poc després de la mitjanit del dilluns 14 d'octubre, el material arrossegat pel riu va començar a tapar els ulls dels ponts de la ciutat. Les alarmes van començar a sonar, i els guàrdies i vigilants a alertar la població. El Túria va trencar el límit, l'aigua va començar a desbordar l'ampit del riu i les primeres onades van inundar els carrers. En aquest moment va començar a ploure amb fúria. Les aigües xocaven contra els ponts i feien saltar grans onades. Entre les dotze i la una de la matinada el cabal va créixer més de dos metres i va augmentar la seva fúria. A dos quarts de dues l'aigua del riu superava per dos metres i mig el seu nivell habitual. A la presa de Manises s'informava que el nivell de l'aigua era set metres superior al normal; a Mislata hi havia triplicat el seu ample natural.El aigua potable va perdre pressió i va començar a rajar bruta. L'electricitat va faltar en la majoria dels barris. Els telèfons es van col·lapsar. Dotzenes i dotzenes de tapes de clavegueram van ser acomiadades pels sortidors que van començar a vomitar aigua bruta sobre els carrers. Gran part de València va quedar sota l'aigua i la inundació es va estendre des del centre fins al mar. La Plaça de la Mare de Déu no es va inundar, ni el carrer del Micalet, la Plaça de la Reina ni el Palau Arquebisbal. La València romana va quedar intacta: el turó primera de la ciutat va demostrar que sens dubte els seus fundadors sabien on situar-se.
A les quatre de la matinada el Túria havia arribat al seu cabal màxim. A partir d'aquest moment el nivell de les aigües va descendir lentament. A la presa de Manises, el màxim, vuit metres sobre el cabal normal, s'havia reduït a quatre a les sis de la matinada del dilluns 14 d'octubre. València havia quedat incomunicada, excepte per una línia telefònica exterior a través de Castelló amb la qual es van fer arribar els primers informes a Madrid.
La reacció va començar a produir-se al dia; a la ciutat hi havia, sobretot, un enorme sorpresa. Faltava electricitat en gairebé tots els barris i el subministrament d'aigua potable s'havia interromput. Les carreteres de Madrid, Barcelona i Albacete oferien serioses dificultats de pas i no hi havia ferrocarrils. Les escasses línies de telèfon i telègrafs disponibles havien estat posades al servei de les autoritats. Alguns ponts havien desaparegut, juntament amb part de l'ampit del riu i gran part de la ciutat havia estat danyada. Però el pitjor encara estava per arribar.


La segona riuada
Cap a la 1 del migdia, al Govern Civil ia l'Ajuntament no hi havia cap dubte: una nova inundació, més gran que la primera, s'acostava. A partir del migdia la van confirmar tots els punts de referència al llarg del riu, des Pedralba fins Vilamarxant. El riu anava molt més alt que a la nit anterior, calculant-se un cabal de 3.500 metres cúbics per segon. La inundació va trigar dues hores a recórrer els últims trenta quilòmetres. Sobre les dues de la tarda va començar la segona inundació. A les 14:30 gran part de la ciutat tornava a estar inundada. Poc després va començar a diluviar, més de cent litres per metre quadrat en només mitja hora. Segons s'explica, l'aigua no permetia veure una façana des de la façana contrària. A dos quarts de quatre de la tarda el riu va aconseguir la seva màxima amplitud, inundant de nou barris sencers. Una part dels morts els havia causat la primera avinguda, però la segona va fer el major dany, aconseguint una altura metre i mig superior a l'anterior. Van cedir fonaments i van caure cases i ponts. Els únics que van resistir van ser els cinc ponts històrics. Es calcula que el cabal del Túria sumat al del Carraixet va superar els 6.000 metres cúbics per segon. La zona inundada va arribar a les 2.200 hectàrees. A les set de la tarda el aigua per fi va baixar, deixant rere seu morts, destrucció i muntanyes de fang.

Ajudes rebudes
La primera ajuda que va arribar, en el matí del 14 d'octubre, va ser un camió de pa procedent d'Alcoi, al qual després es van sumar camions de Sueca, Torrent, Gandia, Burjassot, Alzira i molts altres, aconseguint un total de 40.000 racions. Els primers bombers de l'exterior que van aconseguir entrar a la ciutat van ser els bombers de Cartagena, seguits pels d'Alacant, Castelló, Saragossa, Madrid, Múrcia, Barcelona, ​​Terol i Albacete. La primera ajuda oficial va arribar del vaixell de l'Armada "Sarmiento de Gamboa", que estava atracat al port. A ell se li van sumar sis vaixells de l'armada. A petició de l'ambaixador dels EUA a Madrid, el "Lake Champlain", un portaavions nord-americà que navegava entre Barcelona i Palma, va posar rumb a València on va arribar el matí del dia 16. Els helicòpters que portava van ser els encarregats de distribuir l'ajuda.
Al llarg dels següents dies i setmanes van anar arribant aliments i medicines de la resta d'Espanya. L'exèrcit es va encarregar d'arreglar carreteres i restituir ponts. També van instal·lar cent barracons per acollir famílies que no tenien on dormir. També va arribar ajuda d'Holanda, França, Gran Bretanya, Itàlia i Portugal.
A poc a poc les donacions i les recaptacions solidàries es van anar multiplicant. Va arribar diners d'Estats Units, Suècia, Uruguai, ... En total es van recaptar uns 208 milions de pessetes: 120 procedents de tot Espanya, 67 milions de la província de València i aproximadament 20 milions d'altres països. Però per rebre l'ajuda oficial de l'Estat va haver d'esperar fins al 23 de desembre de 1957, quan es va signar oficialment el "Decret d'Adopció de València" amb una dotació de 300 milions de pessetes, destinats tant a la ciutat com a la resta de pobles afectats per la riuada.

La superfície inundada va ser calculada en 2.211 hectàrees, però l'anomenada "Batalla de la Fanga" es va centrar en 11.2 quilòmetres quadrats de zona urbana on els militars es van trobar una mitjana de 25 centímetres de fang. Més de 3.000 soldats i 200 vehicles van retirar en els següents trenta dies 370.950 tones de fang. El balanç total va ser de 1.131.000 tones de fang retirades.

Notícia original
Notícia relacionada

Vídeos:
Documental sobre la Riuada de València
Notícia riuada 1957




No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada