En 1964, un geòleg anomenat Donald Currey va descobrir l'arbre més vell de la Terra.. Currey es trobava en el BecWheeler (Nevada) per desenvolupar una línia de temps glacial de la zona i, per a això, es va dedicar a explicar els anells de Pinus, “el pi longeu”. En el seu estudi va utilitzar una espècie de perforador per treure mostres dels troncs, però en un d'ells - etiquetat com WPN-114, sobrenomenat com Prometeu - se li va quedar embussat. Currey va avisar al Servei Forestal, que va talar l'arbre titànic per recuperar l'aparell. Quan el científic va començar a explicar els anells es va adonar de l'error que havia comès. En un article per a la revista Ecology va escriure: "Es pot conclouretentativamente que WPN-114 va començar a créixer fa uns 4.900 anys". Currey, sense saber-ho, havia matat un arbre de 4.844 anys. L'arbre més vell datat fins a aquest moment.
La mort de Prometeu va enutjar a premsa i públic, però d'altra banda va encoratjar la creació del Parc Nacional de la Gran Conca que protegeix els pins longeus; no es pot talar ni recol·lectar la seva fusta. Els Pinus també creixen a Utah i Califòrnia on habita l'exemplar amb més anys. A les Muntanyes Blanques segueix viu quintuplicant el seu homònim bíblic, Matusalén, de 4.850 anys d'edat. Però encara hi ha un altre més vell que Matusalén. El top del rànquing és presidit per un arbre sense nom de 5.067 anys. Aquests arbres ja existien abans que els egipcis construïssin les primeres piràmides, per això la seva ubicació és un secret. El Servei Forestal d'Estats Units es nega a revelar les seves coordenades exactes per evitar vandalismes (de fet, no hi ha ni imatges). Certament, seria una aberració trobar els noms d'una parella passatgera marcats en l'escorça d'aquests arbres mil·lenaris.
El fuego no suele acabar con estos pinos y aún menos con el bosque: su capacidad de recuperación es notable y el fuego no suele propagarse debido a que hay una distancia considerable entre ellos. En cierto modo, los pinos longevos alcanzan edades superiores gracias a que evitan o resisten los peligros externos. Asimismo donde viven no tienen que competir contra otras especies vegetales y, a pesar de la pobreza del suelo, los nutrientes son suficientes para ir creciendo lentamente. Viven piano piano sin peligros ni competiciones milenio tras milenio
Noticia
Noticies relacionades:
Noticia 1
Noticia 2
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada